Un dia Vinícius devia sentir que deien que els futbolistes han de parlar al camp i des d’aleshores que s’ho ha pres literalment. Per a mi que el problema és aquest. El seu “soc molt bo” de l’altre dia és molt interessant. Bastant més interessant que el gest de Ferran Torres de posar-se la mà l’orella després de marcar-li un gol a un equip de Tercera Divisió. Quina angúnia que va fer. Però anem al tema.
En certa ocasió vaig preguntar a Indurain si estava pendent de quan la tele el punxava quan pujava al Tourmalet, i em va dir que per més que es passava hores amb una càmera fent-li primers plans en solitari a cada etapa, no hi pensava mai. Vinícius, en canvi, sí que hi pensa. Perquè pertany a una generació que sempre ha estat pendent d’una càmera i perquè no en té prou de comunicar amb la qualitat del seu joc (Sergio Busquets) sinó que ha incorporat que tan important és el partit que es juga com el que partit que es narra.
Vinícius (a qui la premsa blanca anomena “Vini” per deixar-lo en dues síl·labes simpàtiques i fàcils de recordar, com Messi) és impacient, com correspon a l’estil de vida que ara es porta. Perquè Cristiano Ronaldo va dir que la gent li tenia enveja perquè era “ric, guapo i bon jugador”, però ho va dir un cop acabat el partit. Vinícius no, segur que li encantaria portar un micro com els àrbitres de futbol americà i explicar-nos totes les jugades. I, per descomptat, li encantaria tenir una càmera per a ell sol com Indurain. Si continua així, ho aconseguirà.
Vinícius encarna el contrari de la síndrome de l’impostor: quina autoestima, mare meva. De manera que quan rebi les audiències de la quantitat d'articles, com aquest, dedicats al seu autoelogi somriurà satisfet, i al pròxim partit dirà als espectadors “ja us vaig dir que soc molt bo”.
