Bloquejats i sense vaixell
La imatge del vaixell gegant que ha bloquejat durant una setmana el canal de Suez serveix per descriure tantes situacions que podria ser un cartell perpetu per definir el que vivim, el que hem viscut i el que viurem. Sempre som víctimes d’un bloqueig o un altre, extern o intern, i moltes vegades del propi boicot que ens apliquem a nosaltres mateixos. Això val per a tothom, no només per als catalans. Encara que sembla que aquí tinguem una fília especial pels entrebancs és un tema, també, relacionat amb l'opressió. Però obviant aquest fet que no es pot obviar, fa un any que estem especialment encallats i sembla que l’únic que flueix sense problemes és l’estupidesa humana. D’això te’n pots refiar eternament. De la vacunació, no. Com si l’únic destí encertat que aparegués a les fulles del te o a les boles de vidre fos aquesta estultícia. Sempre disposada a fer acte de presència, sempre astutament visible per tapar alguna escletxa d’intel·ligència.
El canal de Suez ja està desbloquejat i altre cop les mercaderies van amunt i avall mentre el capitalisme fa números i calcula qui pagarà aquest retard. De moment, es duplicarà el trànsit diari. No es pot perdre el temps. El temps cotitza a la borsa. A la vida només va passant. Ara amb la sensació que és una mica més llarg perquè hem mogut les agulles del rellotge. Qui porta rellotge d’agulles? Hi ha tot de coses que hem ficat en un calaix i que no en sortiran fins que ens tornem a guarnir com fa vint anys. La moda flueix com un uniforme. La setmana és menys santa sense processons. Per a mi, millor. Anem a veure el mar, la muntanya, el pla. Aniria a buscar la vacuna russa si em deixessin i de passada faria una volta per Sant Petersburg per treure’m de sobre un viatge pendent. Feina feta. Els pobles porten un any empadronant gent nova i les ciutats s’avorreixen de si mateixes. Necessitem moure’ns i el que fem és estirar les cames. No anem amunt i avall com els vaixells per un canal, ni anem a festes il·legals on la policia esbotza les portes legalment i quan s’equivoca de porta la porta queda esbotzada igualment. No anem gaire enlloc. No fluïm. Cada vegada hi ha menys possibilitats de descarregar tots els contenidors que portem a sobre.
A Islàndia un grup de joves juguen al costat del volcà en erupció Fagradalsfjall. Hi ha idiomes que per a persones d’altres idiomes semblen inventats amb algú adormint-se sobre el teclat. A vegades només es tracta de fer aquestes activitats absurdes per acumular anècdotes que no tenen gaire interès. Distraccions mentre el temps passa, tens un volcà a l’abast i moltes ganes de bravejar. Fins i tot qui no té les necessitats més bàsiques cobertes té una estona per somriure. El canal de Suez a vista de dron és com una joguina per on moure amb la mà i canviar de lloc els vaixells i els núvols. Si tot fos un joc seria molt llarg. Es fa llarg. Cada vegada hi ha més persones que confonen les escales del metro amb l’entrada d’un pàrquing i hi encallen el cotxe. O potser no passa tan sovint i és només que està més documentat. A les xarxes la vida de la gent fa la sensació que no para de fluir perquè són capaços de no perdre’s cap detall alhora que llegeixen cinc llibres a la setmana, veuen tots els programes que s’han de veure a la tele i proven de fer amb èxit dues noves receptes cada dia. A les xarxes no cal que t’encallis. N’hi ha prou amb bloquejar. Amb eliminar. Amb no ser-hi. Hi ha molta gent que no té xarxa i quan cau només s’estén al seu davant una pantalla gegant de solitud.
Les nostres vides són plenes de vaixells que bloquegen el pas.
Natza Farré és periodista