Els blavers catalans

Llisc al diari ARA la notícia que a Elx canviaran la retolació de les entitats públiques escrites en valencià i les passaran al castellà. Això motiva entre els lectors alguns comentaris agressius i sarcàstics, com ara: "Voten PP, doncs tenen PP", "S'ho tenen ben merescut", "Això a Catalunya no passarà mai" i altres jaculatòries d'aquest color. Afortunadament, també hi ha comentaris d'ànim, molts d'ells provinents de lectors del País Valencià, com aquest escrit des d'Alcoi: "Heu de saber que molts valencians vivim exiliats en la nostra terra", o aquest provinent d'Almàssera: "En quinze anys estareu igual al Principat!" Siga com siga, les notícies del País Valencià generen massa sovint entre els lectors del diari comentaris despectius, mofetes, intolerants, menyspreadors. Alguns dels meus articles també han estat objecte d'aquesta mena de gloses feridores, fetes des de la petulància i la manca d'empatia, com aquesta d'un lector de Girona: "Si aquest article [ Dilemes valencians per a catalans ] intenta fer llàstima a mi no m'en [sic] fa. Si el que intenta és explicar-se, jo encara ho entenc menys". I això va fer que un lector haguera d'escriure: "Em sembla increïble l'egoisme d'alguns comentaris..."

En qualsevol cas, són comentaris dels que jo anomene blavers catalans. Al País Valencià un blaver és el defensor de la senyera amb la franja blava (que és pròpiament la bandera de la ciutat de València) i un secessionista lingüista. Aleshores, què és un blaver català? Un blaver català és algú que no entén que la cultura és una, i que una agressió a la seua cultura és igual d'important si es fa a Catalunya o fora del seu territori. Un blaver català és algú que es desentén del que passa fora de les seues fronteres estrictament polítiques, que no s'interessa per intentar comprendre el perquè de les coses més enllà d'Ulldecona o de la Jonquera, que no visita mai el País Valencià o les Illes o la Catalunya Nord, i quan ho fa no s'interessa gota per la manera de ser i de parlar dels seus habitants, per la tradició d'aquells pobles, per la conjuntura sociocultural. Al capdavall, un blaver català és en el fons un secessionista: algú que viuria més tranquil i feliç sense tots aquests territoris.

A Catalunya hi ha molta gent així. Molta gent que tan bon punt llig un text escrit en català occidental posa la boca torta, molta gent que no té cap interès pel nostre país, que et mira amb suficiència i que pensa que el que ens passa no té res a veure amb ell. Una actitud fal·laç que de vegades s'emmascara amb el fàstic que li produeix la realitat política d'aquell territori. Tenim el que ens mereixem? Amb aquest argument també podríem dir que els catalans tenen el que es mereixen, posem per cas, a Badalona (la tercera ciutat més poblada de Catalunya), perquè han votat el PP i el xenòfob Albiol. O també podríem dir que els catalans tenen el que es mereixen, posem per cas, al Vendrell, perquè han votat un partit racista i xenòfob com PxC. Al País Valencià, tot i la nostra desgràcia política, no hem caigut tan baix, no tenim ningú com Josep Anglada ni com Xavier García Albiol. ¿Cal recordar que quan CiU pacta amb el PP (o quan entaula converses amb PxC), està tractant amb els perseguidors de la seua cultura?

Ho he dit i ho repetesc: Catalunya no és del tot innocent del que passa al País Valencià (vegeu els articles Qüestions , Dilemes i Estereotips ). Al nostre territori s'ha lliurat una batalla sorda però constant entre el nacionalisme espanyol i el català. CiU mai no hauria de pactar en cap circumstància amb un partit com el PP: un partit que ha tancat TV3, que elimina la línia educativa en valencià, que canvia el nom de les institucions i les posa en castellà... Si això passa, si els catalans no es revolten, no s'indignen amb aquests pactes contra natura, és perquè, com dic, al Principat n'hi ha molt, de blaver. Molt de blaver català. Què és un blaver català? Algú que creu i diu que tenim el que ens mereixem. I que mira cap a una altra banda.