El blat com a metàfora

Quan ets petit, el més habitual és que els pares o els mestres et corregeixin quan dius malament una paraula. De fet, no és gens infreqüent que fins i tot els infants que empren el català com a llengua vehicular a casa o a l’escola acabin integrant un bilingüisme imperfecte durant els primers anys de vida, cosa que fa inevitables els barbarismes que neixen de la convivència lingüística del català i el castellà. Així, si ets una criatura que ha arribat al món en un entorn catalanoparlant i, no obstant això, i des de ben petita, has rebut una allau d’estímuls quotidians, sobretot audiovisuals, en castellà, seria comprensible que el teu lèxic més primerenc estigués esquitxat de males traduccions; de fórmules agafades de l’altra llengua i adaptades intuïtivament, matusserament, a la llengua que fas servir: en ves de per en lloc de; tenir que per haver de; antes, decepcionat, aconteixement o bassura per abans, decebut, esdeveniment, escombraries. 

Curiosament, d’un temps ençà hi ha una tendència, a parer meu incomprensible, a la sublimació o reivindicació d’aquests castellanismes que associem sovint als avis, a la gent gran; als qui acumulen tanta vida que ja tenen les soles i les paraules gastades de fer camí. Aquest fenomen sociolingüístic a què em refereixo, que es mou entre l’anacronisme i la nostàlgia d’herència hipsteriana, agafa embranzida a les xarxes socials d’algunes persones joves i influents, i converteix la mancança lingüística, gens romantitzada, dels qui no van poder aprendre el català a l’escola ni parlar-lo amb naturalitat arreu per motius polítics, en una mena de llegat entranyable, genuí, arcaic; preferible, fins i tot, a la poca gràcia de les paraules avalades per la normativització més actualitzada: els majors que conviuen amb la frustració retrospectiva de no haver tingut l’oportunitat d’aprendre bé la llengua pròpia no deuen saber si riure o plorar, quan algú que podria ser el seu net escriu un antes, un después, un pues a Twitter com qui fa una aclucada d’ull al català primigeni de l’àvia.

En qualsevol cas, és natural que el registre oral dels qui viuen en entorns plurilingües es vegi exposat a determinades interferències bàrbares que li resten puresa des d’una perspectiva lingüística. Darrerament, els castellanismes han començat a conviure amb l’abús arbitrari i innecessari dels anglicismes, també; sigui com sigui, les dinàmiques lingüístiques de la nostra societat tenen com a conseqüència que, en ocasions, i no només entre els joves, l’hàbit de conjugar els tres idiomes més presents a la vida real i a la ficció —el català, el castellà i l’anglès— en una mateixa construcció, indiscriminadament, en comptes de buscar l’alternativa correcta, l’equivalent exacte, en la llengua en què es parla en aquell moment, rebaixa la necessitat de conèixer com es diu una determinada paraula en els tres idiomes esmentats, cosa que empobreix de retruc un llenguatge que, en comptes de sinònims en la llengua pròpia, acaba incorporant traduccions a altres llengües com a fórmula suposadament atractiva, divertida o irreverent en els contextos orals i escrits. 

Això, precisament, és a dir la no necessitat de conèixer l’equivalent català d’una paraula molt interioritzada en castellà, concretament, dins del lèxic personal, explica el que li va passar a la nina que va participar en el programa Atrapa’m si pots de TV3 fa només uns dies, i que ha protagonitzat una polèmica surrealista, insultant, a les xarxes socials amb motiu de les queixes de determinats sectors espanyolistes que volen veure en el fet que trigo no s’acceptés com a resposta a una pregunta que exigia contestar blat una nova temptativa de boicot i discriminació envers el castellà a Catalunya. 

Deixant de banda com és de lamentable que s’hagi emprat tantíssim la imatge d’aquesta nina petita per extreure tota mena de conclusions de l’episodi, qualsevol persona mitjanament sensata i no sectària entendria que un programa en català que, a sobre, cerca fomentar el coneixement exhaustiu d’aquesta llengua entre els infants, per combatre, justament, l’excés de barbarismes, no pot acceptar una resposta en castellà, de la mateixa manera que, si el programa hagués buscat el foment de l’anglès entre els joves participants, una resposta en català o en castellà no s’hauria donat per bona. Al final, la polèmica no té cap mena de sentit, i tanmateix se suma al llistat de greuges inexistents que des d’algunes ideologies busquen convertir en pretextos falsament victimistes que no acaben d’amagar un rebuig bàsicament irracional, cínic i pocavergonya envers una llengua, el català, que no és culpable de res.