La dreta espanyola té arrels que venen directament de la dictadura. Mai hi ha trencat del tot. I fa ingents esforços per blanquejar el passat, falsejant la història o amagant la realitat. En aquest exercici de deliberada confusió, el PP i Vox han emprès, allà on tenen poder autonòmic, la proclamació de lleis que anomenen de “concòrdia” per combatre la memòria històrica, amb una maniobra grollera, que busca la negació d’un passat que els incomoda, encara que sigui a costa d’exercicis delirants com negar que el franquisme fos una dictadura.
Els governs d’Aragó, Castella i Lleó i la Comunitat Valenciana han estat els pioners en aquest exercici de falsificació de la història amb lleis que treuen recursos o eliminen els projectes o entitats que treballen en la reconstrucció dels crims d’estat i en el reconeixement de les víctimes de la dictadura. Les Nacions Unides, responent a un recurs d’empara del govern espanyol, condemnen “la pretensió de fer invisibles les grans violacions de drets humans comeses durant el règim dictatorial franquista”. Recorden l'elemental: que no es pot fer de l’oblit del passat una activitat de l’administració ni es pot posar obstacles i negar recursos per al coneixement de la veritat històrica, per al reconeixement de les víctimes, per a l’esforç de cercar desapareguts i recuperar la memòria del passat.
L’informe de les Nacions Unides mostra la seva perplexitat perquè les lleis de la dreta ni tan sols condemnin la dictadura. I és que es tracta d’un exercici de blanqueig del franquisme sota el cínic argument de la reconciliació nacional. Oblidant que només des del reconeixement del passat pot tenir sentit un verdader procés de retrobament. Si l’amnistia va ser un mecanisme per tornar a començar, mai es pot confondre amb desmemòria, amb la negació de la realitat. No oblidar el passat és la millor manera de no tornar-hi.
Les lleis de “concòrdia” del PP pretenen situar al mateix nivell de legitimitat la dictadura i la democràcia. La qual cosa es tradueix en la prohibició d'assenyalar els crims del passat. El que fa més greu encara aquesta infàmia de pur regust autoritari és que es produeix en un moment en què Vox i els sectors radicals de la dreta espanyola no estan sols. I l’autoritarisme postdemocràtic s’estén per tot Europa. No és un deliri exclusiu de la dreta espanyola i les seves arrels franquistes. És expressió d’un estat crític de les democràcies europees amb les dretes autoritàries rondant el poder.
