Llegim a l’ARA que dos instituts de Lleida i Reus són “pioners en una nova FP orientada a tasques domèstiques per a joves que no tenen el graduat”. S’hi ensenyen coses com “preparar un bon sofregit, plantar enciams, cosir un botó o fer un sargit, planxar i plegar roba, fer el llit i deixar impecables les rajoles del bany”. Deuen ser nois i noies o només noies?
Sé que en aquest món en què vivim no se’ns ha transmès, ni nosaltres transmetrem, cap coneixement de la cura de la casa. A mi, cosir no m’interessa, fregar tampoc; preferiria anar a treballs forçats que plegar i endreçar roba. Totes les coses que ignoro –com fer un arròs de malalt, com podar, com què fer si el bebè té singlot– les pregunto a les dones grans que m’envolten. Les feines que sé fer –com encendre una llar de foc, com apilar llenya– les he apreses fent-les, perquè m’encanten.
Netejar la casa no és complicadíssim, com no ho és fer de cambrer. Es tracta de tenir-hi interès, i cap de nosaltres n’hi té. Pilar Primo de Rivera, a la Sección Femenina, ensenyava aquestes coses a les dones, mentre els homes anaven a fer el soldat (una expressió catalana, avui en desús, que demostra que ens ho preníem com una cosa poc seriosa).
Diria que una cosa és aprendre a fer feines d’intendència per a la feina professional i una altra és aprendre-les per a la vida diària, no remunerada. No m’agrada netejar, m’agrada veure la casa neta. Però prefereixo escombrar casa meva i trobar-me un dineret que no pas atendre gent en un call center. Conec molta gent, homes i dones, que prefereixen la feina de la Blancaneu que la dels nans. Ara bé, per a mi, l’escola ha de transmetre uns coneixements que no et puguin transmetre a casa. Si a l’escola t’ensenyen a escombrar, qui t’ensenyarà la dificultosa emoció d’una sonata de Bach o d’una cançó de Bowie? Com ho hem de fer per no criar minyones?
