Immigració: el debat i les solucions
Parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger. Entre els que es troben en edats compreses entre els 24 i els 40 anys, aquest percentatge puja fins al 40%. El 35,8% dels menors de 18 anys són o immigrants o descendents d'immigrants.
La urgència per parlar-ne, però, no té a veure només amb percentatges d’arribades o orígens. Els principals reptes entorn de la immigració no venen determinats exclusivament per les persones que arriben sinó sobretot per les característiques dels contextos d’acollida. El problema és que a Catalunya el context no ho posa fàcil. Els mecanismes d’inclusió social han començat a fallar. Tal com assenyala el demògraf Andreu Domingo en el seu llibre Catalunya 3D. Demografia, diversitat i democràcia, la causa d’aquest mal funcionament està en el creixement de les desigualtats i, a mitjà termini, en les limitacions creixents de mobilitat social ascendent.
Tenim, doncs, tots els motius per parlar-ne. Però la pregunta, com indicava Antoni Bassas en aquest diari, és: en sabrem? L’Europa “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” de què parlava Espriu no n’ha sabut. Primer, perquè van assumir que les penúries dels treballadors immigrants eren temporals i marxarien amb ells. Després, perquè el solapament entre exclusió i conflicte, per un costat, i color de la pell, per l’altre, incomodava aquesta Europa benpensant. Finalment, perquè quan s’hi van posar ja era tard i ho van fer assumint els preceptes de l’extrema dreta.
Què podem aprendre dels països veïns? El primer és que els debats maximalistes només serveixen per polaritzar. És absurd plantejar-se si volem o no immigració quan tenim un mercat laboral que històricament ha supeditat el creixement econòmic a l’augment de la immigració. O és absurd si al mateix temps no ens plantegem un canvi radical de model. Els debats sobre si la immigració és bona o dolenta tampoc porten enlloc. És el context d’acollida el que mana. Si la immigració arriba en un context que genera segregació residencial, que no garanteix accés a un habitatge digne o en què l’escola ha deixat de representar una via per a l’ascensió social, aleshores sí que tenim un problema. Els reptes entorn de l’ús del català o els resultats escolars són també una manifestació d’aquesta desigualtat.
La segona cosa que podem aprendre dels països veïns és que val més evitar la politització de la immigració. Enlloc ha servit per reforçar la democràcia i revisar a millor les polítiques migratòries i d’integració. Al contrari, és la recepta perfecta per a l’auge de l’extrema dreta. Evitar la politització passa per abstenir-se de fer declaracions o promeses vagues que portin a associacions equívoques, que pretenguin donar respostes senzilles a problemes complexos. Però passa també per evitar les acusacions ràpides de racisme, xenofòbia i adhesió a l’extrema dreta. I passa també per no negar certes problemàtiques i malestars reals. Les explicacions i el debat franc, més que les acusacions, són el que compten. Deixem la immigració fora de la cursa electoral i de la competència entre partits. Només hi podem perdre.
Evitar la politització no vol dir defugir el debat. Això és el que no sempre han entès les esquerres. És necessari parlar d’immigració. No fer-ho seria una irresponsabilitat: els reptes, lligats a aquesta desigualtat creixent, són massa importants. Com en parlem, doncs? No cal sempre mirar fora de casa. El Pacte Nacional per a la Immigració (2008) va saber, primer, promoure el debat i, després, teixir consensos, pactar diagnòstics i construir una aproximació conjunta tant en el relat com en les respostes. Tant és així que ni la crisi econòmica ni els atemptats a Barcelona i Cambrils del 2017 van representar un gir significatiu de guió. Repetim-ho. Si ho vam fer una primera vegada, hauríem de poder fer-ho una segona.
Parlar d’immigració i fer-ho bé és urgent, però no és l’únic que cal fer. No tot passa pel discurs. Tant o més urgent és abordar les qüestions estructurals, en aquest cas, aquesta desigualtat creixent que afecta els que la pateixen però també la societat en el seu conjunt. La resposta neoliberal consisteix a deixar fer i contemplar-ho sense més ni més. Però el mercat laboral, tal com recordava Josep Oliver a l’ARA, no ho arreglarà tot sol, és just l’origen del problema: atrau població d’origen migrant i alhora la deixa als marges. La veritable solució passa per reestructurar aquest mercat laboral i per més polítiques socials, d’habitatge i educatives. És just aquí on estem fallant. I d'això no en podem culpar l’extrema dreta. L’extrema dreta en serà només la conseqüència.