Birmània i la resistència pacífica

El 1991, quan li van donar el premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi estava sota arrest domiciliari a Birmània i no va poder pronunciar el seu discurs d’acceptació fins 21 anys més tard. Aleshores va afirmar que, al concedir-li el premi, el Comitè Noruec del Nobel reconeixia que “els oprimits i aïllats de Birmània també formen part del món, reconeixia la unicitat de la humanitat”. És irònic que la mateixa Suu Kyi que ha fet els ulls grossos davant del sofriment dels musulmans rohingyes del seu país torni a estar, trenta anys després, sota arrest domiciliari per ordre de la junta militar de Birmània. Setmanes de manifestacions no-violentes i una duríssima repressió han sacsejat l’estat birmà després del cop militar de l’1 de febrer, que ha tornat a instaurar un règim militar després d’uns quants anys de democràcia tutelada.

El component més important i interessant del cop militar de Birmània no és el nou arrest domiciliari d'Aung San Suu Kyi, sinó la resistència civil, incansable i no-violenta de la població birmana. És com si, una vegada més, la ciutadania hagués adoptat el moment gandhià de la no-violència com un contracte social compartit radicalment per impulsar la intervenció de l’ètica en la política. Aquestes últimes setmanes, les forces de seguretat birmanes han desplegat uns mètodes força contundents contra els manifestants que protestaven pel cop d’estat. Però el més sorprenent i digne d’admiració és que, de moment i sense cap ombra de dubte, aquesta explosió massiva de reaccions contra el cop d’estat de Birmània ha sigut no-violenta i pacífica.

Gandhi va triar una filosa com a símbol de la seva idea de la no-violència. La filosa transmetia dos missatges diferents: era el principal instrument per protestar contra el creixent industrialisme de l’Índia i, a més, simbolitzava la resistència contra la roba de fabricació britànica que havia substituït la que es feia a mà a l’Índia. Pel que fa a Martin Luther King, va recórrer al símbol del Somni Americà per expressar l’esperança d'equitat i justícia social per a tots els membres de la societat nord-americana. La salutació dels tres dits adoptada pels activistes tailandesos s’ha convertit ara en un símbol de resistència i solidaritat a favor de la democràcia a l’estat birmà. Després que uns professionals sanitaris fessin aquest gest per primera vegada a Birmània, els joves manifestants han començat a aixecar els tres dits per protestar contra el cop militar.

El creixent interès de la nova generació d'activistes birmans per la no-violència gandhiana no és un fenomen nou al país. Al llarg del seu anterior arrest domiciliari, l’espiritualitat budista d’Aung San Suu Kyi li va infondre, durant molt de temps, una força moral que la portava a la resistència no-violenta. Com ella mateixa va explicar fa molts anys en una entrevista: “La no-violència és una acció positiva. T’has d’esforçar per aconseguir el que vols. No és qüestió de seure sense fer res i esperar fins a aconseguir el que vols. El que vol dir és que els mètodes aplicats no són violents. N’hi ha que creuen que la no-violència és passivitat. No és veritat”. Aquest missatge és ara el dels manifestants no-violents birmans que desafien la por. En aquest sentit, hi ha moltes semblances amb l’argumentació de Suu Kyi quan subratllava que “El poder no és el que corromp, sinó la por. La por de perdre el poder corromp els que l’exerceixen i la por al flagell del poder corromp els que hi estan sotmesos”. Suu Kyi considerava que, amb la revolució no-violenta, el poble birmà intentava actuar d’acord amb les ensenyances de Buda. Segons el budisme, deia, “tothom té a dintre el potencial per adonar-se’n. Però els règims despòtics no valoren el component humà i consideren els seus ciutadans com una massa sense rostre, descerebrada –i desemparada–, que es pot manipular a voluntat”.

En aquests moments, al nucli del moviment birmà de protesta no-violenta, la qualitat fonamental és la força interior. És la fermesa espiritual que prové de la convicció que la resistència no-violenta és la via adequada, encara que no provoqui la caiguda immediata de la junta militar. D’això el dissident i artista txec Václav Havel en deia “el poder dels que no tenen poder”.

Els joves manifestants birmans ens volen fer entendre que els que no tenen poder sí que en tenen, i que el poder es pot controlar amb accions i mitjans no-violents per obtenir els objectius i resultats desitjats. El que demostren al món és que la no-violència com a art per fer política està al nostre abast. A més, amb la seva decidida lluita per la democràcia a Birmània, intenten demostrar-nos que extirpar l’odi i la violència és possible, i que la conquesta de la democràcia és per damunt de tot una travessia a la recerca de la compassió que hi ha dintre nostre. No oblidem tampoc que la lluita dels joves birmans per la democràcia no només constitueix un greu desafiament per a l’autoritat i legitimitat del poder militar i totalitari de Birmània, sinó que també posa en dubte el caràcter democràtic de totes les potències mundials que qüestionen l’autenticitat de la resistència no-violenta de la població birmana. Mahatma Gandhi va associar la política amb l’ètica. Fa temps va escriure: “Sempre he basat la meva política en l’ètica o la religió, i la meva força també es basa en el fet que la meva política es basi en l’ètica. A més, si em dedico a la política és perquè tinc fe en l’ètica i la religió. Qui estimi el seu país està obligat a interessar-se vivament per la política”. 

La joventut birmana ha entès la lliçó de Gandhi: per a ells la política no s’ha de centrar en la preservació d’un règim autoritari, sinó que s’ha d’ocupar de la qualitat de la vida col·lectiva a Birmània. En conseqüència, a curt i llarg termini el futur del país no depèn dels militars birmans; depèn dels que segueixen l’espectre de Gandhi pels carrers de Rangun i Mandalay. Els poders militars i dictatorials que representen la Birmània autoritària han forjat una aliança impia per exorcitzar aquest espectre, però els vents de la no-violència gandhiana tornen a bufar en aquesta regió del món i sembla poc probable que desapareguin aviat.

Ramin Jahanbegloo és director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal

Traducció: Lídia Fernández Torrell