Finalment, Boris Johnson va fer el seu mutis. Una sortida caòtica i barroera. Marxant per etapes, sense voler-ho, i empès per una crisi reputacional descomunal que va portar els tories a dir prou. Perquè va ser el partit qui el va fer plegar. El primer ministre del Brexit dur acaba sacrificat a l’altar de l’ala més euroescèptica del conservadorisme britànic.
Marxar no és fàcil en política. Ho veiem cada dia. I ho reconeixia Johnson mateix el 2006: “És un fet meravellós i necessari de la biologia política que no sabem mai quan s’acaba el nostre temps –ho deia per l’aleshores primer ministre Tony Blair–. Ens diem a nosaltres mateixos que hem de quedar-nos per no decebre la gent o perquè encara hi ha feina per fer, però en realitat estem aterrits de la caiguda”. Quanta empatia de tercera via! L’home del “caos inútil”, com el va descriure una vegada The Guardian durant el seu ascens al poder, haurà de seguir treballant per la seva causa –la causa de Boris, no la del Brexit– fora de Downing Street.
CONTINUÏTAT. És temptador pensar que, amb la falsa desaparició de Donald Trump i Boris Johnson del govern, l’onada populista del 2016 comença a anar de baixada a les democràcies occidentals. Ells eren la imatge més visible de les noves transgressions del poder; de la transformació del concepte de lideratge i de la confluència d’interessos en unes agendes polítiques que encara són aquí.
L’1% que representen segueix present. Malgrat que les promeses d’una suposada grandesa recuperada hagin acabat empetitint el món dels qui van comprar l’America first en plena pèrdua de l’hegemonia global dels Estats Units; o que el Brexit que prometia recuperar el control de les fronteres britàniques amenaci ara d’implosió territorial un Regne Unit que es qüestiona el seu futur a Irlanda del Nord i Escòcia. El món dels fets alternatius, de les lleis doblegades i del desafiament del sistema en benefici propi ha deixat democràcies malmeses i poders enfortits.
La dreta radical s’està reorganitzant a Washington. Think tanks, grups d’interès i institucions conservadores –amb la reaparició de Steve Bannon a escena per dissenyar el retorn d’una majoria republicana al Capitoli– demostren la continuïtat argumental i política del trumpisme, amb Donald Trump o sense.
CONTROL. El que hi ha en joc són les regles de control dels sistemes democràtics, i el poder de qui les menysprea. Només cal llegir els arxius dels Uber files publicats pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ, en les sigles angleses) i el diari britànic The Guardian. Mark MacGann, el lobista que ha decidit denunciar els abusos i les connexions “tòxiques” i “antidemocràtiques” de la multinacional nord-americana amb el poder (fos al Regne Unit, França, Brussel·les o Rússia) assegura que només pretén despullar “un sistema que va vendre una mentida a la gent”. Un món d’interessos econòmics i de mercenaris de la política al servei d’aquests poders privats; d’aquest nou capitalisme de plataforma que ha portat les grans empreses tecnològiques a ocupar la primera posició en el rànquing dels que més gasten en lobi corporatiu a Brussel·les.
És l’arrogància de qui sap utilitzar el poder, i el fracàs d’unes democràcies que veuen com els seus líders electes actuen d’aconseguidors d’aquests interessos privats. La primera responsabilitat en l’erosió de les democràcies des de dins és política, de lideratge. Els qui han de gestionar el sistema el rebreguen, a cop de renúncies i de connivències. Boris Johnson es declarava “aterrit per la caiguda”. Nosaltres, per la continuïtat arrelada d’aquesta política.
