Biografia des del 23-F / Tal dia farà quaranta anys

Biografia des del 23-F

1981, Tejero intenta un Cop d’Estat de pa sucat amb oli. 1982, Joan Pau II visita Montserrat i cau el diluvi universal. 1983, TV3 comença les emissions la vigília de la Diada. 1984, en Xesco Boix es lleva la vida. 1985, “Hem fet el cim” de l’Everest. 1986, es posa en marxa la central nuclear d’Ascó II. 1987, l’atemptat d’Hipercor. 1988, Núñez fitxa Cruyff com a entrenador. 1989, tiren a terra el Mur de Berlín. No cau sol. 1990, es funda la Universitat Pompeu Fabra. 1991, el Club Super3 surt de l’ou. 1992, els Jocs Olímpics posen Barcelona al mapa del món. 1993, Universal estrena Parc Juràssic i La llista de Schindler. 1994, les flames devoren el Liceu. 1995, s’inaugura Port Aventura i les cues pel Dragon Khan. 1996, l’amant de Miterrand va al seu enterrament. 1997, Flotats inaugura el Teatre Nacional. 1998, el gran incendi a la Catalunya central. 1999, canviem totes les pessetes per euros. 2000, una Lliga per al Deportivo, una Copa per a l’Espanyol, una Champions per al Madrid. 2001, l’atac a les Torres Bessones. Tampoc no cauen soles. 2002, tenim, gràcies a Joan Solà, la gramàtica nova. 2003, eutanàsia per al floquet de neu. 2004, Atocha, la massacre de març. 2005, s’esfondra el Carmel. 2006, el Congrés Mundial de Telefonia torna a posar Barcelona al mapa. 2007, la gran apagada dura quatre dies. 2008, l’AVE ens estalvia el pont aeri. 2009, Obama arriba a la Casa Blanca. 2010, Iniesta regala un Mundial a Espanya. 2011, la quarta Champions del Barça. 2012, la manifestació de dos milions de persones per un “Nou estat d’Europa”. 2013, Anna Lizaran abaixa el teló. 2014, el no guanya el referèndum sobre la independència d’Escòcia. 2015. l’avió de Germanwings. 2016, una infanta d’Espanya al banc dels acusats. 2017, l’atemptat a la Rambla i a Cambrils. 2018, Quim Monzó Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. 2019, el judici del Procés dura vuit mesos, la sentència durarà anys. 2020, la pandèmia del segle. 

Tal dia farà quaranta anys

L’efemèride del 23-F m’ha portat a fer un joc d’entreteniment que s’ha convertit en un exercici de memòria. Atès que el 1981 tenia 13 anys i que tot el que ha vingut en els quaranta anys posteriors encara ho puc recordar, he intentat encapsular un moment de cada any. Res d’íntim, esclar. He mirat d’emmarcar allò que poguéssim compartir per haver coincidit en aquestes dècades determinades i en aquest indret concret del Google Maps. He endreçat records més o menys comuns per a les generacions coetànies i m’he adonat, tot d’una, que encara que els diaris parlem tant i tant de política, i que les urnes amunt i la formació de governs avall i que la presidència del Parlament ens generi tantes hores de conversa, a l’hora de triar allò que ens ha colpit, la política no deixa petja. O, dit d’una altra manera, no acostuma a sortir a l’àlbum de les nostres vides. Hem estat espectadors de fets històrics que si tenen imatges són més difícils d’oblidar. Com la caiguda del Mur de Berlín, metàfora de moltes coses, o l’entrada de Barack Obama a la Casa Blanca com a camí cap a l’anhelat respecte per totes les races. Els atemptats també ens han marcat. Encara que haguem tingut la sort que el terror hagi esquivat les nostres famílies, la cicatriu que ens va deixar Hipercor, Nova York, Atocha o la Rambla a cadascú de nosaltres encara ens la sentim. Les pors manen. Les emocions, també. Ja sigui per la tristesa d’una mort, per l’alegria d’una gesta esportiva del nostre equip o per un èxit del rival que ens ha fet perdre el son. I tot passa, a la velocitat d’aquest AVE que vam estrenar fa quatre dies i que sembla que l’haguem tingut sempre. I tot es gasta, com aquestes monedes d’euro que pensàvem que no ens hi acostumaríem mai. Els anys volen. Es tracta de continuar mentre ens deixin. O, com diu una amiga alemanya que ha après un català del Pla de l’Estany per aproximació, “qui dia passa, xampany pren”. Doncs això, brindem.