Bill Gates no erradicarà la desigualtat

Cada vegada es denuncia més obertament la conducta personal de Bill Gates i la preocupant gestió de la fundació que porta el seu nom. La pregunta és per què s’ha trigat tant. La Fundació Gates l’ha dirigit durant anys un patronat inusualment reduït, format per Bill i Melinda Gates i el multimilionari inversor Warren Buffett. La fundació, que es va crear el 2000, va créixer considerablement el 2006. Aleshores va sorgir una paradoxa. Com més gran era la fundació, menys gent estava disposada a fer preguntes delicades sobre la seva hermètica estructura administrativa o la seva inclinació a donar diners a lucratives companyies farmacèutiques i de targetes de crèdit, tot i que regalar milers de milions de dòlars a grans empreses és força inusual i estableix un precedent inquietant en el sector de la filantropia.

Vaig parlar per primera vegada d’aquest costum de destinar carretades de diners a empreses privades quan investigava per al meu llibre No such thing as a free gift: The Gates Foundation and the price of philanthropy, publicat el 2015. La tesi del llibre era que els multimilionaris que es fan rics mitjançant pràctiques empresarials que perjudiquen els treballadors i agreugen la desigualtat -com ara l’evasió de l’impost de societats, retribucions insuficients de les baixes per malaltia, una bretxa salarial immoral i uns treballadors poc remunerats- no són la solució per als problemes que ells mateixos creen. I vet aquí com ho vaig expressar: demanar a Bill Gates que solucioni la desigualtat és com demanar a un piròman que apagui el foc de la casa que acaba d’incendiar. Potser sí que els filantrops tenen les butxaques prou plenes per finançar el camió de bombers i la mànega, però cal dir que aquests diners els han fet convertint casa nostra en un lloc inhabitable.

Els principals mitjans de comunicació no van mostrar gaire interès per criticar la Fundació Gates fins cinc anys més tard, quan el periodista d’investigació Tim Schwab va publicar un important article sobre els conflictes d’interessos de l’organització. Abans no se’n deia gairebé res. Si, després de la crisi financera del 2008, els grans bancs d’inversió semblaven “massa grans per fer fallida”, les megafundacions eren massa grans per sotmetre-les a un control. Durant la recessió posterior al 2008, la necessitat d’obres benèfiques era més acusada que mai i, per tant, semblava una grolleria preguntar.

Winners take all, el llibre d’Anand Giridharadas, publicat el 2018, va encunyar un nou terme per designar aquesta estratègia filantròpica centrada en el mercat i favorable a les empreses que des de fa anys han defensat donants com el matrimoni Gates: marketworld (món mercat). Per a Giridharadas, consisteix en una fe equivocada en la capacitat dels mercats per resoldre la pobresa, quan el cert és que, com més s’enriqueixen els inversors al mercat, més pobres som tots els altres.

Bill i Melinda Gates viuen a marketworld, tot i que de vegades a alguns els convé oblidar que ella també és una gran propietària. En la cobertura que han fet els mitjans de l’anunci del divorci, l’han presentada com més “humana”: ella el frenava a ell, partidari de les solucions tecnològiques per a la salut i el desenvolupament del món sencer. Però crec que no hi ha gaires proves d’una gran diferència entre ells dos.

La millor prova que en tenim és l’historial que hem pogut observar de la fundació. En última instància, la direcció de qualsevol organització és responsable de les seves operacions, i això inclou Melinda. Per tant, quan la fundació destina a les farmacèutiques més riques del món subvencions no reemborsables amb grans beneficis fiscals, o quan defensa un sistema mundial de patents que encareix innecessàriament medicaments que salven vides als països pobres i els rics, la responsabilitat no recau només en Bill, sinó també en Melinda.

Segons diuen, l’abril de l’any passat la Universitat d’Oxford es plantejava la possibilitat d’oferir sense drets d’exclusivitat una vacuna contra el covid desenvolupada pels seus científics, cosa que hauria permès a fabricants de tot el món produir-la d’una manera generalitzada i amb menys costos. Però després, tal com va informar l’organització Kaiser Health News, “Oxford -a instàncies de la Fundació Bill & Melinda Gates- es va fer enrere. Va firmar amb AstraZeneca un contracte d’exclusivitat per a la vacuna que donava al gegant farmacèutic tots els drets sense cap garantia d’oferir uns preus baixos”.

Aquest acord va provocar una gran consternació. La impressió era que entrava en conflicte amb la missió de la Fundació Gates -millorar l’accés als medicaments a tot el món-, però no ha sorprès els que observen des de fa de temps la tendència de l’organització a donar un cop de mà a les grans farmacèutiques. Fa poc Melinda va afirmar a The Times que els fabricants de vacunes, com Pfizer i AstraZeneca, “n’han de treure’n un petit benefici, perquè volem que mantinguin les seves activitats”.

Mirem, però, de definir què vol dir petit. AstraZeneca no va invertir gens de diners en la investigació d’Oxford sobre la vacuna, però ara resulta que l’empresa té drets exclusius de distribució i espera guanyar milers de milions de dòlars.

Sembla, doncs, que Melinda i Bill Gates comparteixen el banquet amb les grans farmacèutiques, atipant-se gràcies a una gran fal·làcia perpetuada durant anys: la insistència que les empreses han de “cobrar preus astronòmics per pagar la investigació i el desenvolupament”, com ha dit fa poc la congressista Katie Porter, tot i que “la quantitat de diners que gasten en manipular el mercat per enriquir els accionistes eclipsa totalment el que es gasten en R+D”.

El millor que pot sortir d’un fet lamentable com aquest divorci és el reconeixement que els actuals problemes del món els hem d’afrontar nosaltres, el poble -membres interdependents de l’opinió pública mundial-, a través de la solidaritat i la ciència compartida. No podem deixar aquesta tasca en mans de filantrops que no reten mai comptes.

Linsey McGoey és professora de sociologia a la universitat d'Essex.

Copyright The New York Times