Bilingüisme

L'ideal, compartit per tot l'arc parlamentari, que tots els catalans dominin per igual català i castellà condemna el català in aeternum a ser la llengua d'uns quants enfront d'un castellà llengua de tots. La raó és simple: del castellà, segona llengua del món, sempre ens vindran immigrants que, almenys de moment, no parlaran català. I el moment es fa etern quan viuen en zones on el català és una papallona exòtica.

Aracil i la història demostren que el bilingüisme social és el mite que fa passador un procés de substitució. En la societat urbana postindustrial, llengua comuna -la del contacte pú blic i impersonal- és sinònim d'una.

Als suburbis i la metròpoli, que és on viuen el 80% dels catalans, és el castellà. Només en nuclis rurals el català és encara la llengua del carrer.

I en aquest marc sociolingüístic, el seu ús popular es castellanitza mentre l'elitista es llatinitza.

El nacionalista espanyol alimenta el mite del bilingüisme perquè sap que, per darrere, el castellà avança. I el català l'apuntala per salvar la cara i no fer de la llengua casus belli . Però tots dos tenen el somni humit de fer la seva llengua hegemònica.

No excloc -ho dic sempre- que pel bé de tots, de la convivència, hàgim d'abandonar el català a la inèrcia que, molt a la llarga, en farà un irlandès.

Ara: si volem que sigui algun dia com l'holandès a Holanda o el suec a Suècia, el model -i sé que és utòpic- hauria de garantir que, en general, els catalans sabessin més català que castellà, i molt més anglès del que saben ara.