El bilingüisme mata? / Neva? ‘Porco governo’

El bilingüisme mata?

Al’espera del Swing, el poemari pòstum de Francesc Garriga Barata, un dels últims llibres que m’he comprat és El bilingüisme mata, la provocació filològica de Pau Vidal, que porta un subtítol ben adequat per a aquests dies de fred: “Del canvi climàtic al canvi idiomàtic”. Critica, sense embuts i documentadament, per què el bilingüisme no funciona, i trenca el fals mite -a parer seu- que el català no s’està morint per falta de parlants sinó per falta de català. És a dir, que hem estat tan preocupats recomptant-nos (la dèria de la quantitat de manifestants, la quantitat de parlants...) que ens hem oblidat de la qualitat de la llengua que parlem, que construïm i que consumim. M’agrada la gent valenta, independent, que parla sense profilàctics i no es casa amb ningú. I amb Pau Vidal n’hi ha per a tots. Tant rep l’Ignasi Guardans, per lamentar-se que als doblatges catalans no senten els insults que fa servir la gent del carrer (sense que ningú no li preguntés “de quin carrer?”), com el Xavier Sardà, de qui subratlla que “estrafà les neutres per semblar molt català i així erigir-se en exemple del seu discurs, és a dir, que es pot ser del país i molt espanyol a l’hora”. A cada pàgina, Pau Vidal ens proposa una reflexió que val la pena. Com la de Lluís V. Aracil: “Ja cal que ens afanyem a imposar el català abans no ens acusin d’imposar el català”. Pau Vidal -a qui fins ara només coneixia per les excel·lents traduccions de Camilleri- fa un bon diagnòstic que cal llegir, juga amb la llengua (“no és més bilingüe qui més crida”) i ret un homenatge constant a l’enyorat Joan Solà. Tornant a Francesc Garriga, que ahir va ser incinerat, un dia li va dir a un jove músic: “Tu ets una ovella negra. I està bé ser una ovella negra, si la resta són blanques”. Pau Vidal n’és una altra, de negra. Ens en calen més com ell, en tots els àmbits, per sacsejar un país mesell.

Neva? ‘Porco governo’

Al’hivern fa fred. De tant en tant, neva. De vegades, els flocs cauen, fins i tot, lluny de les muntanyes, en llocs on no acostuma a nevar. Hi ha ocasions en què, desafiant la lògica climatològica, neva en indrets que ni tan sols han estat previstos pel bombardeig de vaticinis meteorològics en el qual vivim immersos en aquest país. Cada cinc anys -però això tampoc no és mai exacte- hi ha un dia que s’han de tallar carreteres, que alguns conductors queden atrapats en el túnel del Bruc i, més enllà de l’enrabiada raonable, l’endemà entrem al bucle periodístic de les responsabilitats. Tot plegat, excessiu i desproporcionat. Ja sabem tot el que passarà. I, pitjor encara, qui dirà què. Sentirem testimonis d’atrapats empipats, de sindicats policials reclamant més mitjans, d’experts que ens recordaran que a França haurien prohibit circular camions, de polítics a l’oposició que hi suquen pa i de càrrecs tècnics que amaguen l’ou amb un catàleg d’arguments coneguts, sempre amb la utilització excessiva del mot “amatent”. El conseller Espadaler ahir, en un atac d’humilitat que no fa per un any amb tantes eleccions, va admetre que no ho havien fet tot bé i el soroll es va multiplicar.

Al Primer Món tenim tendència a fer drames de coses que no ho són. Després de la gran nevada de 1962 a Barcelona, i del mal humor social que hi devia haver perquè les famílies van quedar colgades el dia de Nadal, l’alcalde Porcioles va comprar unes màquines per quan tornés a caure una manta de neu de proporcions històriques. Sort que vivim en un racó de món que té un clima de pocs fenòmens extrems. Rectifico: precisament, si aquí tinguéssim tornados, inundacions i nevades que ens colguessin els animals del zoo cada temporada, estaríem preparats. Ara, però, ens agrada més l’excepció que la regla i, diguem-ho tot, a vegades ens l’agafem amb paper de fumar.