Porto trenta anys debatent amb l’Albert Pla Nualart sobre el futur del català, primer a l’Avui i ara a l’ARA. Ell sempre pessimista, jo sempre possibilista. Ell sempre fustigador del bilingüisme, jo sempre defensor de la convivència de llengües. Els últims temps, la seva contradicció ha estat creure que la independència no és possible i alhora estar convençut que, sense un poder polític capaç de fer del català la llengua realment necessària, l’idioma històric del país no té futur. La meva contradicció ha estat creure que la independència només serà possible algun dia si no es fa pivotar sobre el factor identitari, i alhora tenir íntimament la llengua com un tresor irrenunciable: ¿l’estimo tant per sacrificar-hi la llibertat? És a dir, tots dos ens hem mogut, incòmodes, en la impotència del vol i dol.
Potser sense ser-ne conscients, la síntesi ens havia precedit en la figura del filòleg Joan Solà, de qui l’Albert va ser deixeble i jo devot lector. En els seus darrers anys, Solà va convertir-se en defensor implacable i afable del català, amb la seva saviesa amable. No sabem com hauria viscut el Procés (va morir l’octubre del 2010) ni què pensaria de la davallada de l’ús social de la llengua. Només sabem que va pertànyer a una generació forjada en l’antifranquisme que va veure amb il·lusió el progrés de l’idioma durant els primers anys de democràcia gràcies al compromís actiu de tanta gent (quins mestres!) i a la recuperació de l’autogovern i els ajuntaments democràtics. També sabem que, cap al final de la seva vida, va ser dels primers a alertar que la cosa no anava bé. “Plantem cara!”, va proclamar.
No li vam fer cas. Amb el Procés ens vam plantar, però més políticament que lingüísticament. ¿Abans havia sigut un error fixar el bilingüisme com a marc normatiu de la Transició? Jo diria, i en aquest punt coincidim amb l’Albert, que va ser el que era possible, fruit de l’equilibri polític de forces i de la demografia. L’audàcia va consistir a legalitzar un bilingüisme oficialment asimètric a l’ensenyament, amb el català com a llengua vehicular, i a engegar TV3. Amb el castellà tacat per la imposició de la dictadura, el català va ocupar la posició de llengua dèbil a protegir, associada a les idees de llibertat i d’ascens social. Molts castellanoparlants la van veure amb simpatia i com una oportunitat de millora per als fills.
Què ha passat des d’aleshores? Doncs que el nacionalisme espanyol, acomplexat a la fi del franquisme, amb els anys s’ha tret la màscara. Fent servir tots els ressorts estatals a l’abast, ha trencat aquella asimetria bilingüe que només era pro-català a l’escola. I, de passada, ha aconseguit fer creure, si més no a bona part de l’opinió pública espanyola, que el discriminat és... el castellà! Però les dades són concloents: el castellà avança (també a l’ensenyament); el català recula arreu. Hem badat.
Per sortir del pou, no espereu una jugada mestra. La realitat és el marc legal bilingüe forjat fa quatre dècades (dues llengües oficials, la pròpia amb una especial protecció sempre a la corda fluixa) i una situació al carrer amb el castellà en clar avantatge, més una involució espanyolista (Vox i cia ) que també ha fet forat aquí. Com recuperar terreny? La cosa és alhora planera i costeruda: torna a caldre un gran consens que no només blindi el català a l’escola, sinó que cohesioni i il·lusioni. No és fàcil, esclar. Deixem clar, en tot cas, que la llibertat lingüística és protegir el català. El bilingüisme? Més que culpar-lo, fem-lo real, al màxim de simètric possible (ep!, difícilment mai ho serà del tot). Tornem a vincular el català a un relat d’optimisme, d’utilitat, de prestigi. Plantar cara? D’acord, sobretot fent-ne ús desacomplexat, exigent i seductor. El català no va contra ningú ni és un problema. Una cosa és que tingui problemes i una altra que sigui el problema. En resum: tot plegat no treu que els catalanoparlants, començant per l’Albert i jo mateix, notem un cop més el pes del càstig de Sísif.
