L’escola de les meves filles va modificar fa uns cursos el seu projecte lingüístic. Va constatar que el nombre de famílies que parlaven català a casa havia baixat tant (fins a ser una petita minoria) que calia reforçar el català si es volia que els alumnes no sortissin als 12 anys del centre sent molt més competents en castellà que en català. Aquest mateix objectiu –garantir que en sortissin sabent igual de bé les dues llengües– havia fet que anys enrere el mateix equip directiu reforcés el castellà. El cert és que ara mateix –tot i fer més català– el castellà és molt majoritari en les converses espontànies entre els infants.
Ara el TSJC ha anul·lat el projecte perquè, segons diu, no s’imparteixen un 25% d’hores en castellà. Imposant la xifra al marge del context lingüístic, ens deixa clara una cosa: per al TSJC les escoles catalanes no tenen dret a intentar que els alumnes en surtin sabent català i castellà. Si, tot i tenir menys d’un 25% de classes en castellà, la presència comunicativa del castellà a la seva vida supera el 90%, cal reforçar el castellà. Per garantir què? Doncs per garantir que en surtin amb un nivell de català insuficient, lamentable; i, sobretot, que en cap cas puguin arribar a sentir mai que el català és una llengua tan digna i tan seva com el castellà. O, per ser més exactes, perquè sentin que és una nosa, un entrebanc: una obsessió política inútil en la vida real.
Una de les compensacions innegociables que se suposa que ERC havia d’obtenir del govern Sánchez a canvi de donar-li suport a Madrid és que l’escola catalana no patís aquests cops judicials. Perquè la trinxera per defensar el poc que queda d’immersió mai no s’hauria d’obrir dins de cada escola. No hi ha res més perniciós i destructiu per a les imprescindibles complicitats de docents i famílies que enfrontar-los en aquesta batalla. Ha de ser una trinxera de país: perquè és el país qui s’hi juga perviure com a nació, i és, per tant, de les poques causes que la teòrica hegemonia sobiranista no pot abandonar mai. I així ho van entendre Rufián i els seus quan al novembre ens van assegurar que amb la llei Celaá “blindaven la immersió”. Llavors ja vaig dir, en aquesta columna, que era com felicitar-se d’haver posat una porta cuirassada en una casa amb un esvoranc a la paret. Ara el TSJC, entrant a sac per l’esvoranc, ho fa patent.
Els que tenim clar que l’anomenat bilingüisme –el fet que el 99,9% dels ciutadans d’un petit país dominin com a nadius una gran llengua mundial i menys del 50% s’acostin al mateix domini de la feble i recessiva “llengua pròpia”– és un pendent pel qual el català només pot lliscar cap a la minorització, també sabem que apel·lar al bilingüisme, exigir-lo, és l’estratègia més eficaç per accelerar aquest procés. (Les denúncies a les quals ara dona la raó el TSJC les dissenya i promou l’Asamblea por una Escuela Bilingüe.) I, tanmateix, els mateixos que et pegarien si rebaixessis un gram el seu independentisme, es mostren incapaços de plantar cara al bilingüisme; de denunciar l’evidència: que el bilingüisme lluita contra el bilingüisme, i pretén i aconsegueix que Catalunya, València o les Balears siguin, cada cop més, països amb una sola llengua comuna i dominant.
