Bildu i el simplisme brutal

Si el que el PP diu aquests dies del PSOE a causa de Bildu hagués estat la manera habitual de relacionar-se políticament anys enrere, la Transició, aquella Transició elogiada fins a quedar convertida en dogma de fe com a miracle convivencial entre espanyols que venien d’una guerra civil, no s’hauria produït mai.

Que Bildu integri terroristes amb delictes de sang a les seves llistes és prou delicat perquè ells mateixos s’ho hagin repensat (tard i, per tant, malament). Però l’episodi de Bildu és una nota a peu de pàgina, comparat amb l’amnèsia voluntària que va caldre perquè franquistes i comunistes firmessin la mateixa Constitució.

Potser és que aleshores el sistema va entendre que la supervivència política dels uns i els altres només seria possible dins una democràcia i ara, en canvi, viuen en l’esquema de la simple alternança de poder, amb les regles del joc de la crispació digital, la divisió social i la simplificació de missatges amb què les democràcies del món van pel pedregar.

Tots els que recordem com se’ns glaçava la sang cada cop que ETA matava, només podem sentir-nos afortunats d’haver viscut el seu final i de veure que els que hi van estar dins o a la vora fan ara política a les institucions. Per això, la comèdia política habitual ha esdevingut tragèdia aquests dies, amb el nacionalisme espanyol de dretes fossilitzat en l’època en què podien aprofitar-se electoralment dels terroristes.  

Encara falten deu dies per a les eleccions i el PP continua al 2011 i el PSOE li ha recordat les mentides de l’11-M del 2004. No és que aquí anem gaire sobrats de projectes conjunts de país, però la discòrdia hispana és d’un simplisme brutal.