Quan vaig veure Rafa Larreina, dirigent històric d'EA i exvicepresident del Parlament basc, cantant amb cara d'alegria, abraçat amb altres compatriotes seus, la nit del 5 de maig, no vaig tenir cap dubte que aquell era el camí i que el procés polític iniciat per l'esquerra abertzale ja no tenia cap retorn possible. El Rafa, home de profundes conviccions religioses, persona excel·lent i respectada per tothom al seu país, per sobre de les ideologies, se'm va aparèixer com la garantia que ara va de bo, que, com vaig escriure fa uns mesos, aquí mateix, "ara, sí".
La possibilitat que la majoria de l'esquerra independentista basca pugui concórrer a les eleccions municipals, després de la sentència in extremis del Tribunal Constitucional espanyol, és una notícia esperançadora per a tots aquells que sempre hem volgut que els drets dels pobles es defensin a les urnes, a través de vies democràtiques, i no d'una altra manera.
Aquesta és una mala notícia per als sectors espanyols més reaccionaris, tant a la dreta com a l'esquerra, que haurien preferit privar de la via democràtica l'independentisme basc, i reduir-lo, exclusivament, a l'expressió violenta, a la via militar, garantia segura de fracàs d'assoliment d'objectius, entre altres factors per manca de complicitat nacional i internacional.
Fins ara, la llei de partits havia negat tota capacitat d'expressió política legal a l'esquerra abertzale, amb la qual cosa desenes i desenes de milers de ciutadans de tota edat i condició social, en un país petit com el basc, es veien privats dels seus drets democràtics, davant la impossibilitat d'escollir l'opció estrictament política amb la qual s'identificaven. Sabien molt bé el que es feien, ja que tancant la porta de la democràcia només deixaven oberta l'opció de la violència a tots aquells que volguessin la independència, i d'aquesta manera, doncs, feien impossible l'avenç social de la idea sobiranista, per la seva contaminació armada.
Però la situació actual havia arribat a uns límits d'escàndol sense precedents, fins al punt que el mateix lehendakari, socialista, havia sortit a defensar que EA i Alternatiba eren sigles de tradició democràtica, no assimilables a cap vel·leïtat militar. En el cas d'EA, el seu compromís amb la democràcia, de sempre al llarg de la seva història, passa la mà per la cara a bona part dels seus detractors mediàtics i polítics, alguns dels quals molt més a prop del franquisme que del respecte a la llibertat. El govern britànic, ni en els moments més durs de la història de l'IRA i de Margaret Thatcher, mai no va deixar el Sinn Féin fora de la llei, que hauria estat com il·legalitzar tot un poble. I a França, les opcions independentistes corses van poder concórrer a les urnes, per més atemptats que fes el FLNC, en qualsevol de les seves branques. Si legalment havien de perseguir algú per presumptes activitats il·legals, a Irlanda del Nord o a Còrsega, ho feien, però no tancaven diaris, ni partits, pel fet d'haver trobat alguna persona en aquests diaris o partits vinculada a les opcions militars.
Ara és evident que els resultats electorals comportaran un canvi en el mapa institucional al País Basc, a escala municipal, i que, finalment, cap opinió que segueixi la via democràtica no es veurà privada de la possibilitat d'expressar-se i de recollir suports socials. Però el cercle no es pot considerar tancat del tot, ja que la complexitat de l'esquerra abertzale no s'esgota en l'actual Bildu, tenint en compte que Aralar en queda fora i concorre als comicis amb llistes pròpies. La maduresa que ha sabut mostrar EA, Alternatiba i el món de Batasuna -aquesta última desvinculant-se de l'estratègia de l'organització armada i fent valer les tesis polítiques per sobre d'altres-, ha de continuar amb un esforç de maduresa per part seva, però també, lògicament, per part d'Aralar, per superar desavinences tradicionals i sumar en benefici d'un projecte que pot arribar a ser, en les properes eleccions al Parlament de Vitòria, la segona força si van tots junts. Bildu, doncs, és itxaropen : esperança.