La sensació que ens queda després d’una llarga visita a la Biennal d’Arquitectura de Venècia comissariada per Rem Koolhaas és la d’haver rebut una quantitat extraordinària d’informació, impossible d’assimilar en el poc temps que un pot dedicar a veure l’exposició. Es diria que el comissari, com ja va fer amb el seu famós i gruixut llibre S, M, L, XL, ens vol presentar un volum de dades tan gran que faci difícil una lectura completa i obligui d’aquesta manera a una lectura parcial i necessàriament personal. El caràcter enciclopèdic de la mostra Elements, per exemple, que ocupa un espai prioritari dins la Biennal, disecciona l’arquitectura en les diferents parts que la componen (escales, sostres, parets, portes, finestres, etc.) i és el resultat del profús treball de recerca de diferents universitats al llarg dels dos anys de preparació de la mostra. Tota aquesta informació desborda l’espai físic i temporal assignat i, per tant, és complementada per un catàleg en quinze volums, que poden ser consultats respectivament en cadascuna de les sales temàtiques. Una publicació extensa i desmesurada -com es podia esperar coneixent la personalitat del comissari- que el visitant pot adquirir a la sortida. Al Pavelló Central dels Giardini, on hi ha aquesta mostra, el visitant es veu aclaparat enmig de col·leccions de portes i finestres, manetes i frontisses, fragments a mida real de les façanes més tecnològicament avançades, paviments tan evolucionats que són capaços de generar energia en trepitjar-los, i fins i tot un estudi de l’evolució històrica del vàter que inclou una exposició física dels models més significatius.
Però la veritat és que la impressió que queda d’aquesta colossal quantitat d’informació és tan banal com la que es pot extreure d’una visita a una fira de la construcció, un esdeveniment que us he de confessar que fa anys que em va deixar d’interessar. L’arquitectura no es pot explicar com la suma d’uns quants elements deslligats. L’arquitectura rau, més aviat, en el buit que hi ha precisament entre totes aquestes coses.
Així doncs, la voluntat expressa del comissari d’aquesta edició d’evitar els arquitectes més coneguts i mediàtics per poder aprofundir en els fonaments d’aquesta disciplina, ens ha portat com a resultat una Biennal buida d’arquitectura. No hi trobareu projectes, ni plànols ni maquetes. No espereu veure-hi els millors edificis construïts en els últims dos anys per així valorar l’estat de l’arquitectura en aquests temps de canvis, ni comparar la feina que es fa en els diferents països que hi planten un pavelló. En general, la contribució internacional dels pavellons s’afegeix a la festa i també evita reflexionar directament sobre l’arquitectura, optant per mostrar altres temes paral·lels de tipus tècnic, social o ètic que hi influeixen. Es diria que l’arquitectura ha caigut en un descrèdit tan gran que sembla que és poc elegant mostrar-la.
Hi ha, però, honroses excepcions, com el magnífic pavelló d’Itàlia, comissariat per Cino Zucchi, que presenta projectes contemporanis al costat d’una esplèndida mostra del passat i el futur de la ciutat de Milà, i el pavelló espanyol, concebut per Iñaki Ábalos, que mostra els projectes a través de fotografies i plànols en secció de mida gran per explicar l’espai interior dels edificis que s’hi exposen, seleccionats entre els construïts més recentment a Espanya. El fet que aquests dos pavellons hagin anat a càrrec de dos arquitectes que projecten i construeixen arquitectura de qualitat no deu ser casual.
L’aportació de Catalunya a la Biennal, que amb el nom Arquitectures empeltades mostra setze projectes més o menys recents, comparteix amb ells la confiança de poder transmetre un concepte a partir de la tria d’un conjunt d’arquitectures. Totes treballen sobre el que existeix, en un ampli ventall d’accepcions d’aquest terme que van des d’edificis patrimonials fins a teixits urbans, paisatges naturals i infraestructures.
Tot plegat són reflexions que em passen pel cap mentre llegeixo, en el viatge de tornada, l’últim llibre d’Òscar Tusquets, Amables personajes. M’hi trobo un consell del gran arquitecte Josep Antoni Coderch a l’autor del llibre quan era jove. Diu més o menys així: “...no pretenguis intel·lectualitzar massa el teu acte creatiu, [...] s’aprèn molt abans a anar en bicicleta que a entendre el principi físic que la sustenta”.
Potser tan sols es tracta d’això. Fer arquitectura i deixar que parli per si mateixa.