Durant les últimes setmanes s’han estès a una gran velocitat els comentaris crítics –en alguns casos, sàdics– com a reacció a les patètiques imatges de Joe Biden, actual president dels Estats Units, a partir del primer debat de candidats amb Donald Trump: lapsus, escenes incòmodes, pèrdues de memòria o, fins i tot, pèrdues de papers. Menys broma han provocat els atacs d’autoritarisme institucional del recentment derrotat Emmanuel Macron. Finalment, davant les pèssimes expectatives electorals contra un Trump enfortit després de l’atemptat, Biden ha renunciat a mantenir la batalla, mentre que Macron continua fent tots els esforços per seguir jugant la partida de la política francesa.
Tots dos, amb diferents particularitats –l’un té 81 anys, i l’altre, 46–, representen l’ocàs d’un cert home buròcrata, aquella figura central a la política que en les democràcies liberals d’Occident havia encarnat allò que el sociòleg Max Weber va definir als tombants del segle XX com “la superioritat de la burocràcia”. Homes –sí, homes, amb excepcionals casos com Angela Merkel– executors d’una gestió hiperracionalista de les societats, basades en la jerarquia, el mètode i l’ordre. Un tipus de poder fet des de la gran maquinària de l’estat, capaç d’aplicar l’autoritat com a forma indiscutible de consens.
Avui dia, en plena crisi de l’estat com a organitzador indiscutible de les societats, l’home buròcrata que governava els pobles amb la legitimitat del prestigi s’enfronta a nous rivals que Weber ni tan sols va imaginar i amb qui nosaltres hem fet els ulls grossos. El cèlebre sociòleg pensava que la clau de l’èxit polític requeia en qui disposava de les tres potes de l’autoritat: la legal, la tradicional i la carismàtica. És prou evident, si mirem escenaris polítics com el nord-americà –amb la força amb què Trump afronta la carrera electoral– o el francès –amb la davallada a tercera i quarta força de Macron i dels Republicans–, que la primera i la segona pota ja no cotitzen a l’alça. I, per altra banda, que tot recau en la perversa mutació del concepte de carisma contemporani.
Es pot simplificar dient que, en els temps de l’algoritme, el carisma sobrevola per les nostres societats via clics, tags i la simplificació dels discursos, inserint-se en les llars a través de mòbils, apps i missatges en cadena. La denigració, la difamació i la deshonra en són tècniques evidents, com ja han demostrat Trump i Meloni. No parlem de qualsevol xarxa social com a eina d’èxit, sinó del moment TikTok, l’eina de la temporalitat efímera que tot ho oblida, més que de l’era Twitter –la cosificació de l’enemic i la banalització de l’argument.
De fet, ens hem de remuntar a l’any 2015 per recordar els inicis d’una tendència. Quan Trump ridiculitzava els altres candidats republicans en els debats de les primàries, s’estava articulant una figura antiburocràtica que, a parts iguals, posava contra les cordes tant l’estat com els buròcrates del sistema de tota la vida. Primer, fent mofa d’aquells homes del passat del Partit Republicà; després, denigrant Hillary Clinton per qüestions de gènere i condició; els últims temps, ridiculitzant Biden en un tercer cicle electoral; previsiblement en les setmanes vinents, a Kamala Harris, per ser l’actual vicepresidenta i per altres motius.
Han sigut les mateixes les actituds recents de figures com Jordan Bardella a França o Alvise Pérez a Espanya, que els han dut a èxits anunciats, però inèdits, malgrat tot. No és casual, de fet, que molts d’aquests fenòmens friquis vinguin d’Europa, una nebulosa política vista com el gran monstre burocràtic que agonitza. La imatge de Biden arribada del gran imperi del vigor polític i econòmic, els Estats Units, no ajuda a transmetre optimisme a l’esfera pública.
Però hi ha noves coordenades a tenir en compte, gràcies a les notícies que han arribat des de França després de les eleccions legislatives. És cert que la dreta més extrema va guanyar la primera volta, però la política d’aliances que va unir l’esquerra radical de Mélenchon amb la socialdemòcrata de Glucksmann sota el paraigua del Nou Front Popular va capgirar la situació i va aconseguir doblegar els vells republicans: el nou carisma no té sols el color del racisme i del reaccionarisme, però sí que fuig pels dos extrems del conservadorisme elitista que representa com ningú un jove vell polític com Macron.
L’autoritat carismàtica del gran líder que Weber veia com a factor polític invencible ja no recau en el buròcrata formal sinó en l’outsider. Ara bé, cal no confondre l’outsider amb el bandarra, egocèntric i sense escrúpols que són alguns d’aquests personatges. També des de fora del sistema de poders clàssics s’han erigit camins possibles. Ho hem vist a Barcelona, a Catalunya i a Espanya, i és probable que ho puguem veure a França en la formació del nou govern, si finalment aglutina el gran bloc democràtic que ha vençut en les eleccions i que va des de l’esquerra comunista al republicanisme conservador de personatges com Édouard Philippe.
I si aquest quasi miracle és possible a França, per què no podem imaginar als Estats Units una renovació carismàtica de la mà de figures com la governadora Gretchen Whitmer o la parlamentària Alexandria Ocasio-Cortez? Polítiques d’indiscutible valor i capacitat, no han renunciat a la radicalitat de la justícia social i fonamenten la seva autoritat en el compromís amb els desvalguts. Als defensors del progrés, la igualtat i la fraternitat els convé no seguir regalant el valor del carisma i del lideratge al reaccionarisme, al racisme, ni al privilegisme d’uns quants pocs.
