Biden i l’Iran
L'assassinat del científic nuclear iranià Mohsen Fakhrizadeh no només ha deixat al descobert la vulnerabilitat de la intel·ligència militar iraniana, sinó que també ha suscitat una sèrie d’interrogants sobre el futur de les relacions entre l’Iran i els EUA després de l'elecció recent de Joe Biden com a president. Són molts els que, a l’Iran i a tot el món, han assenyalat amb el dit els serveis israelians d’intel·ligència, el Mossad, de qui se sospita que va matar diversos científics nuclears iranians entre el 2010 i el 2012. No cal dir que, des del punt de vista del Mossad, Fakhrizadeh era el cervell de la militarització del programa nuclear iranià i, per tant, representava una imminent amenaça per a la seguretat d’Israel. No oblidem que, el maig del 2018, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va esmentar el seu nom durant una conferència de premsa en què va mostrar uns documents sobre el programa nuclear iranià robats en secret. No és sorprenent que el president Donald Trump hagi retuitat un missatge de l'escriptor israelià Yossi Melman en què s’afirma que l'assassinat de Fakhrizadeh és un “cop psicològic i professional” per a l'Iran. Pel que fa al president electe, Joe Biden, no ha dit ni mitja paraula sobre el tema. Si manté aquest silenci no és perquè no vulgui interferir en els afers presidencials fins al gener del 2021, quan prengui possessió del càrrec. La veritat és més senzilla: l’assassinat de Fakhrizadeh podria fàcilment perjudicar i erosionar les esperances d’un futur diàleg amb la República Islàmica de l’Iran.
En conseqüència, les autoritats iranianes també es troben en una situació força complicada. El cert és que no hi ha solucions fàcils per als problemes que planteja l’assassinat del científic nuclear Mohsen Fakhrizadeh. En un moment en què l’Iran sospesa diferents opcions per venjar-se d’aquesta mort, l'escena política del país sembla totalment dividida. Mentre els partidaris de la línia dura clamen una “venjança implacable” immediata, el president Rouhani ha anunciat que el seu govern no reaccionarà precipitadament i no caurà així en el parany d'Israel. De tota manera, la resposta de l’Iran dependrà de com evolucioni el diàleg amb la futura administració nord-americana. Dit això, no és cap secret per a ningú que a Tel Aviv i Riad n’hi ha molts que estan en contra de qualsevol esforç per revitalitzar les relacions diplomàtiques entre els Estats Units i l’Iran. Israel ha subratllat reiteradament que recuperar l'acord nuclear del 2015 amb l'Iran seria un error enorme. De tota manera, Israel i l’Aràbia Saudita confien que no serà fàcil tornar a posar en marxa l’acord nuclear amb unes certes possibilitats de continuïtat.
Cal recordar que, tot i les declaracions encoratjadores de l’entorn de Biden i dels representants del govern de Rouhani, predomina un grau considerable d’escepticisme sobre la perspectiva que els EUA tornin al Pla d'Acció Integral Conjunt (JCPOA, segons les seves sigles en anglès). Però el poble iranià té l’esperança que el futur president nord-americà i el seu grup d’experts permetin tornar a la situació que hi havia durant el curt període entre la implantació del JCPOA, el gener del 2016, i l’elecció de Donald Trump, el novembre del mateix any. Aquest 3 de novembre, el líder suprem de l’Iran, l'aiatol·là Ali Khamenei, va afirmar, referint-se a les possibles repercussions de les eleccions nord-americanes en les relacions entre els Estats Units i l’Iran: “Seguim una política raonable i calculada que no es pot veure afectada pels canvis en els càrrecs”. La política calculada a què es referia Khamenei és la d’arribar a un acord amb la República Islàmica de l’Iran, respectant, però, els seus interessos estratègics fonamentals.
El cert és que l’assassinat del general Qasem Soleimani, que va tenir lloc el gener del 2020 en un atemptat amb drons nord-americans, no ha tingut grans repercussions en la capacitat d’intervenció de l’Iran a la regió del golf Pèrsic. La Guàrdia Revolucionària iraniana encara controla moltes de les operacions que tenen lloc a l’Iraq i al Líban a través de les milícies xiïtes: les Unitats de Mobilització Popular (PMU o, en àrab, Hashd al Sha’abi), Kataib Hezbol·lah (Brigades del Partit de Déu) o el Hezbol·lah libanès. Tot i la indignació popular suscitada per la interferència iraniana a Bagdad i Beirut, la Guàrdia Revolucionària continua representant un important paper en la configuració de la política exterior iraniana al Pròxim Orient. Parlem clar: la Guàrdia Revolucionària Islàmica és l’únic dels grans poders de l’Iran capaç de substituir l’aiatol·là Khamenei després de la seva mort i l’únic amb possibilitats d’influir en el futur de les relacions entre els Estats Units i l’Iran. En aquest sentit, mentre mantingui el control total de la política interior i exterior de Teheran, hi ha poques probabilitats que els nord-americans es mostrin més flexibles amb el règim iranià.
Finalment, cal subratllar que la fi de l’administració de Trump no vol pas dir que s’hagin acabat les sancions econòmiques ni la “pressió màxima” sobre l’Iran. És veritat que els iranians pateixen en la seva vida quotidiana una inflació rampant i la devaluació catastròfica del rial respecte del dòlar nord-americà, però les sancions de Trump no han obligat el govern iranià a entrar en converses. La conclusió de tot plegat és que la retirada de Trump del Pla d'Acció Integral Conjunt, juntament amb les posteriors mesures de pressió econòmica, ha deixat Biden en una posició no gaire bona per exercir una autèntica influència sobre l'Iran. L’adaptabilitat de la República Islàmica a la pressió de les sancions demostra clarament que el futur govern de Biden necessitarà alguna cosa més que les promeses d’aixecar les sancions: calen unes promeses que atreguin els responsables polítics iranians a la taula de negociacions. El nou president té al davant un camí difícil, sobretot si un membre dels guàrdies revolucionaris iranians guanya les eleccions presidencials de l’any que ve.
Traducció: Lídia Fernández Torrell