Shakira ha presentat aquesta setmana la cançó Monotonía i tots ens hem llançat en planxa a llegir entre línies a veure què explica sobre el trencament amb Gerard Piqué.
A la lletra hi trobem amor propi ("Jo t’estimo, però és que jo m’estimo més a mi"), els retrets habituals en aquests casos ("Vaig donar més que tu") i d’altres que semblen acusacions més directes ("Sempre buscant protagonisme", "Em vas deixar pel teu narcisisme"), tot amanit amb una aparent contradicció exculpatòria que confirma que els rics també ploren: "No va ser culpa teva ni meva, va ser culpa de la monotonia". I com a marc per al drama, un vídeo amb llàgrimes i amb un cor saltant pels aires que aterra sobre una bossa de ganchitos al passadís d’un súper.
Canta Shakira: "T’has oblidat del que un dia vam ser". I malgrat que el retret és personal, la frase té una certa dimensió col·lectiva, perquè cap de nosaltres ha oblidat el que la parella un dia va ser.
Veníem del sextet blaugrana i de l’èxit espanyol al Mundial del 2010, i el duet Shakira-Piqué va ser com la cirereta a la ciutat dels prodigis en què el Barça havia convertit Barcelona aquells anys. Érem el centre de l’univers futbolístic i també del sentimental. Dos mons de barreja tan improbable com els fans de la cantant de Barranquilla i els seguidors del més que un club anaven pel carrer cantant La bicicleta.
Piqué, que sempre caminava al límit, ens havia deixat sense alè doblant l’aposta més important de la seva vida. I avui, amb el final de la història, tots hem baixat una mica d’aquella bicicleta.
