Bibliotecàries republicanes
Ara que tenim una xarxa de biblioteques de Primer Món, fruit de la riquesa misteriosa de les indestructibles diputacions, no puc evitar enyorar les de la meva infantesa. Quan entro a l'àrea infantil de la Xavier Benguerel, amb la seva estètica escandinava, famílies parlant en veu alta i nens jugant amb mòbils o ordinadors davant la passivitat dels bibliotecaris, se'm fa més viu el record d'aquella diminuta biblioteca que comandava l'Aurora Díaz-Plaja en un raconet del Parc de la Ciutadella. La noia que amb vint-i-pocs, sortida de la llegendària Escola de Bibliotecàries, enviava el Bibliobús al front republicà, era, a mitjans dels 60, una matrona amb aires de drac benèfic. Ella es movia poc: tenia una assistent hiperactiva que l'obeïa cegament. Quan nens i nenes, suats de gronxadors i tobogans, entràvem a la Folch i Torres, érem comminats a rentar-nos les mans. Els llibres eren sagrats i calia aquest ritual purificador per accedir-hi. Jugar al parc i després llegir, protegits pel silenci i la verda frondositat en aquell edifici gairebé de joguina a l'ombra de l'antic Institut Escola: era la fórmula infal·lible de Díaz-Plaja.
L'excés de zel de l'assistent va fer perillar la meva precoç passió per la lectura. Com que no se li feia creïble que un nen de set anys enllestís els tintins tan de pressa, va decidir que no els llegia i em va obligar a passar-me a l'elefant Babar. El contrast era insuportable: qui es podia interessar per un elefant amb trajo? Passats uns dies, l'assistent troba la meva mare al mercat de Santa Caterina. “Com és que el seu fill no ve?” “És que a ell li agraden els tintins”. “Doncs que vingui, ja no els hi prendré”. Els dies de pluja m'hi havia arribat a quedar sol llegint tintins i, després, enidblytons. A l'hora de tancar, el drac benèfic deia: “Pregunta on viu. L'acostarem”. M'hi acostaven amb una baluerna negra, un Seat 1400 fet encara per personal de la Hispano Suiza, que trontollava sobre les llambordes d'aquella Barcelona grisa.
El 1995 el petit cor bategant de la Folch i Torres va anar a parar a la immensa Xavier Benguerel. A les lleixes que avui remenen les meves filles encara hi ha alguns dels meus tintins. Però de la passió i l'esforç de bibliotecàries com l'Aurora Díaz-Plaja o la Joana Raspall –d'aquelles noies republicanes que van mantenir en la negror franquista l'autoexigència dels ideals derrotats–, què en queda en les nostres biblioteques infantils? Qui acull els nens? Qui els desarma de mòbils i consoles i els deixa sols, i amb les mans rentades, davant l'olor i el tacte dels llibres de paper? Qui s'interessa pel que llegeixen? Qui s'interessa per si llegeixen? Qui garanteix que la biblioteca sigui una illa de silenci dins la insuportable xerrameca del nostre món digital? L'accés a la lectura mai ens l'han posat tan fàcil, però no farem lectors si no la transmetem com una passió, i aquests bibliotecaris gairebé espectrals de la Benguerel només transmeten als infants que hi entren... indiferència funcionarial.