Totes ens preguntem per què els tractaments per a moltes malalties funcionen molt millor en pacients homes que en pacients dones. Com hem arribat, també en aquest cas, a ser les figures oblidades? S’ha parlat molt que en les investigacions científiques només s’ha considerat la utilització d’animals mascles, i és ben cert: durant molt de temps ha estat així. Un pot pensar que hi ha interessos obscurs darrere d’aquest biaix, però tendeixo a creure que en la majoria dels casos es tracta d’una qüestió més senzilla: els experiments amb animals mascles acostumen a ser més reproduïbles i fàcils d’analitzar perquè no tenen la variabilitat hormonal. Això, que ara és tan evident, i que ens indica clarament que si aquest és el cas el més probable és que els resultats obtinguts no poden ser extrapolables en les femelles, no s’ha tingut en compte. Crec que, amb l’objectiu d’obtenir resultats el màxim de fiables, s’han volgut realitzar experiments altament reproduïbles i estadísticament significatius. I així ha estat, només que hem deixat fora el 50% de la població.
Totes ens preguntem per què els tractaments per a moltes malalties funcionen molt millor en pacients homes que en pacients dones ”
Cristina Pujades Catedràtica del departament de ciències experimentals i de la salut, UPF
Vist des del segle XXI ens sembla aberrant, però afortunadament ja fa molts anys que totes les agències de finançament públiques de gairebé tot el món —aquí encara hi ha països amb marge de millora— exigeixen als projectes científics no només que apliquin el "principi de les tres erres" (reducció, refinament i reemplaçament) en la utilització d'animals per a experimentació i altres finalitats científiques, sinó que els experiments realitzats i els protocols utilitzats segueixin els criteris establerts pels comitès d’ètica i benestar animal atenent a les regulacions del país. A més, des de ja fa força temps, un dels requisits per a qualsevol projecte científic és que utilitzi el mateix nombre de mascles i femelles per als seus estudis. Però els nous resultats encara trigaran: sabem que la recerca és un projecte a llarg termini, malgrat que en l’últim any s’ha aconseguit avançar rapidíssimament gràcies a investigacions que ja estaven en marxa.
La pròxima revolució
Quin ha estat el detonant d’aquest canvi? En la meva opinió, aquest canvi reflecteix una transformació en la nostra societat. Els científics no deixem de ser ciutadans que formem part d’una societat, i aquesta societat afortunadament muta. Hem passat de tenir una societat en què la majoria dels metges eren homes a una en què les metges predominen —excepte en algunes especialitats—. Les científiques també hem vingut per quedar-nos, i també volem ser protagonistes. I els canvis arriben, malgrat que moltes vegades ho facin tard. Els últims anys hem assistit a revolucions com el Me Too i el Black Lives Matter, que són globals i inimaginables fa només una dècada. Reflecteixen problemes que existien però que no es visibilitzaven. Esperem que la visibilització del problema del biaix de gènere en la recerca mèdica sigui un detonant per accelerar el canvi.
Catedràtica del departament de ciències experimentals i de la salut, UPF
![Els centres de recerca treballen per combatre la discriminació.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
