Bezos: la comanda s’ha lliurat correctament

2 min

Amb la mateixa agilitat que Amazon reparteix les seves comandes, Jeffrey Bezos i els seus tres acompanyants completaven amb èxit el viatge a l’espai amb la càpsula New Shepard. Unes vacances de deu minuts i vint segons, un trajecte d’anada i tornada en un temps propi d’una atracció de fira, però a un cost multimilionari. I com si estigués pensat expressament, ho vam poder seguir en directe a través del Telenotícies migdia. Raquel Sans va connectar en tres ocasions diferents amb Van Horn, a Texas, per veure com s’enlairava el coet, com evolucionava part del seu trajecte i finalment com aterrava amb èxit. Les imatges, sobretot a l’inici, semblaven més pròpies d’un videojoc o d’una recreació virtual que no pas d’un esdeveniment real. Televisivament, el més revelador d’aquesta missió era la constatació de fins a quin punt el Challenger va condicionar la percepció de les aventures espacials. Han passat 35 anys des d’aquell accident fatídic en què van morir tots els tripulants, però durant l’estona que vèiem la New Shepard enlairant-se a tota velocitat era inevitable tenir la sensació que allò podia petar en qualsevol moment. Era com si el cap s’anticipés a la desgràcia i esperéssim veure una explosió enmig del cel. Aquest suspens hitchcockià, però, posava en evidència les bones sensacions que provoca que passin coses en temps real al Telenotícies. Bezos va dissenyar una missió espacial idònia per a la immediatesa mediàtica. La intriga per veure com aniria tot plegat donava a l’informatiu un neguit extra i insòlit molt agradable.

Malauradament la missió de la companyia de Bezos, Blue Origin, no va facilitar imatges en directe ni de l’interior de la càpsula ni del paisatge terrestre des de la nau. I es trobaven a faltar. Curiosament, la veu de la companyia Blue Origin que narrava en directe l’esdeveniment i connectava amb els integrants de la missió per acomiadar-los i donar-los la benvinguda era la d’una dona. Un fet insòlit en les retransmissions que impliquen emoció i risc i estan connotades d’un clima de control i rigor.

Els temps canvien. El 1986, el Challenger va posar en òrbita una jove CNN, una cadena aleshores encara poc consolidada i inexperta en les retransmissions de grans esdeveniments en directe que va sacsejar el món demostrant l’impacte que podia tenir per a l’audiència viure els esdeveniments en temps real. Aleshores no hi havia xarxes socials i internet era encara una quimera. Trenta-cinc anys més tard, les transmissions en directe mantenen l’emoció però formen part de la nostra rutina. Veiem com en només deu minuts quatre persones viatgen a l’espai i tornen i l’aventura deixa un regust ordinari i fugaç, com si es repartís un paquet. Tot sembla tan normal i quotidià que la missió fins i tot resulta una mica decebedora.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats