Betty Friedan diagnostica sobre feminisme (1998)

De l’entrevista de Margarita Rivière Martí (Barcelona, 1944 - 2015) a Betty Friedan (Peoria, Illinois, 1921 - Washington DC, 2006) publicada tal dia com avui a La Vanguardia (2-VIII-1998). Traducció pròpia. D’aquí a quinze dies Margarita Rivière, periodista de tarannà progressista i feminista, faria 80 anys. Betty Friedan va ser el gran referent a la segona meitat del segle XX en la lluita per la igualtat de gènere.

Les dones d’arreu del món devem molt a la gran Betty Friedan. El seu diagnòstic sobre el feminisme i la feminitat va ser més exacte i precís que no pas el de Simone de Beauvoir. El seu llibre La mística de la feminitat la va convertir en una celebritat mundial. Vaig gaudir com mai fent-li aquesta entrevista. No oblidaré el seu diagnòstic: “Les dones som unes supervivents. Els homes han d’aprendre els valors de la vida i la supervivència”. Un diagnòstic més actual, impossible. Vital i extravertida, els seus setanta i escaig anys no sembla que li pesin en absolut. Betty Friedan s’ha definit com “una lluitadora pels drets civils elementals” i ho fa des de “l’experiència immediata de la realitat més prosaica”. Fa la impressió que parla i escriu sobre coses que ha experimentat ella mateixa. Als anys quaranta va aconseguir treballar com a periodista a Nova York, i va ser acomiadada el 1947, quan estava embarassada del segon fill, per la qual cosa es va recloure a casa per tenir cura del marit i dels nens. D’aquesta experiència de mestressa de casa va sorgir, el 1957, el seu famós llibre La mística de la feminitat, en què defensava els drets de la dona, i que ha influït en generacions de dones de tot el món i la va convertir en una de les autores més llegides. Va aprofitar bé aquesta fama: el 1966 va ser la primera presidenta de la poderosa Organització Nacional de Dones dels Estats Units (NOW). No ha deixat mai de treballar per aquesta causa. El seu últim llibre, La font de l’edat (1993), tracta de “la revolució de la gent gran: l’allargament de la vida ens permet viure en plenitud aquesta tercera part de la vida, la qual cosa no consisteix pas a repetir mimèticament els models dels joves, sinó a inventar noves possibilitats”. Ara està escrivint la seva autobiografia. Ho té molt clar: “Tots els règims autoritaris rebutgen les dones perquè poden ser una força important per instaurar la democràcia. Això és el que va passar a Espanya, oi?”. Així s’expressava en una recent roda de premsa a Barcelona. Petita i enèrgica, mantenia electritzats els periodistes amb el seu contundent torrent de paraules: “El següent pas en aquesta evolució rau a posar fi a la mística de la masculinitat”. I s’estenia en consideracions: “Les dones encara tenim la tasca pendent de canviar el tradicional rol de l’home i fer que ells comparteixin les responsabilitats humanes i els valors de la vida”. Afegeix que això significa també una important evolució en la família, que ja té distints models: “No hi ha dubte: allò que ja està fora de lloc és el model de dona passiva i això fa que ara tothom, homes i dones, siguem una mica més lliures. El que la societat necessita és gent intel·ligent”. Aclareix que la intel·ligència no és patrimoni de les dones o dels homes, però constata que “les dones s’estan movent arreu del món. Els temes que els interessen no són exactament els mateixos a tot arreu, però el moviment sí que ho és. És important que el 50 % de la humanitat es mogui: queda molt clar que no s’aconseguirà que les dones estiguin callades, controlades i dominades per sempre més”. És una revolució política, ve a dir Betty Friedan, tot i que no ha pronunciat la paraula política ni un sol cop... [...]