Bestieses
La senyora Antonyita té la llengua afilada. Al cafè del barri, cada tarda, abans de les cartes, es deixa anar davant una claca fidel:
"No el deixaran tornar pas, al Puigdemont. Fins que passin els vint anys que triga a prescriure el delicte, allà es quedarà, encadenat als seus somnis, que un dia també van ser els nostres. Ai, si aquell octubre hagués frenat a temps, però costa fer marxa enrere quan vas tan embalat, oi guapos? Si el Llarena aconsegueix fer-lo tornar, ves que no se’ls giri en contra: ha plogut massa (o massa poc) i les revenges amb retard es tornen agres per a qui les provoca. Temps al temps".
"El que té una rebuscada ment revengista és el carallot d’en Putin, aquest sí que està ben grillat. L’odi que el crema per dins i no li deixa veure la realitat. No és l’únic a qui li passa, eh! Però a ell li passa molt. Veu enemics sota les pedres. Tant, que se li tornen reals, fins i tot més animals que ell mateix, com el Prigojin. El Putin viu obsedit. Ens sortirà car el seu desequilibri emocional i ideològic. Més val gastar en psiquiatres, mestres i biblioteques que en militars. Així anem. Si no ho aturen els russos mateixos, tard o d’hora això d’Ucraïna acabarà amb un petard nuclear i ja no hi serem a temps. Patapam! Pobra Europa. La meva iaia ho tenia clar: les coses sempre poden empitjorar. Quanta desgràcia, mare meva".
"Mireu, si no, què ha passat a Barcelona: la Colau arraulint-se altre cop rere les faldes de la dreta espanyolista: del Valls al Sirera, i tiro perquè em toca. Tocava? Ai, i no ho vam veure a venir. Que burros que som, tots plegats. Aquest Collboni ho aprofitarà bé. Té quatre anys per fer i desfer. No desfarà res, esclar. I probablement tampoc farà grans coses. El seu lema em sembla que és el clàssic: Barcelona és bona si la bossa sona. Vinga!, que segueixi la festa turística... Potser ho haurien fet bé, els dos avis sociovergents sobiranistes Trias i Maragall, menys lligats a la disciplina dels seus partits, més lliures, més imperfectes. En Collboni és l’obedient perfecte, per això ha arribat tan amunt".
"A Girona estan cofois. El noi de la CUP, si no s’esvera, pot quedar-se temps com a alcalde-reietó republicà. No farà la revolució ni la independència, però anirà tirant, que ja és molt. I amb sort ho farà una mica diferent i una mica bé. Girona té aquest aire familiar, endreçat, esforçat i guai de germans Roca, festa de les flors i futbolistes heroics. Al Puigdemont encara l’adoren. Ja veurem què afegeix en Salellas a l’orgullós estil gironí".
"L’estil madrileny fa temps que està regirat. Encara recordo amb nostàlgia la classe que tenia en Tierno Galván, un bonàs culte. Hi ha un abisme entre aquell professor socialista i l’esperpent ultra de l’Ayuso i del seu escolanet Feijóo. Tampoc és que el Pedrito Sánchez recordi gaire al Tierno. A Madrid han tornat al seu esport preferit: esbudellar-se. Si pot ser a costa dels catalans irredempts, esclar, que fa uns quants segles que som l’ase dels cops. Si t’ho mires fredament, en el curt termini com a màxim podem aspirar a que ens perdonin la pròxima garrotada".
"El garrot que ara ens ensenyen els de PP-Vox és de campionat, tipus troglodita. Pobra llengua catalana i pobra cultura tota. Torna una Espanya de toreros masclistes patrioters. Una, grande y libre... por mis huevos, què collons! Anem de dret al ridícul més espantós. I a una resistència poètica més que política, ves quin remei. A mi tot això ja m’agafa una mica granadeta i escèptica, però si em necessiten, que avisin, que esmolaré la llengua. Encara haurem de tornar a la clandestinitat fraternal, quan érem quatre gats que no paràvem: volíem canviar la història, i la vam canviar... fins que va tornar la història de sempre. Que és on ara estem empantanegats".
"Què us haig de dir. Tot seria més senzill si com a mínim evitéssim fer, com va dir aquell, "bestieses". Ja no dic encertar-la, sinó només no espifiar-la tant. Què, fem una partideta?"