Final. El mite de la suposada immortalitat de Silvio Berlusconi també era mentida. Una altra construcció (aquest cop del seu metge) per alimentar el personatge; un altre intent de burlar el destí, com ho havia fet amb els jutges i amb els adversaris que tantes vegades el van declarar políticament mort. Diuen que volia passar a la història com el millor primer ministre italià de tots els temps però, a l’hora de la veritat, quan es va veure obligat a triar entre els seus interessos privats i el seu paper públic, sempre va triar el primer –ho explica James L. Newell al llibre Silvio Berlusconi: A study in failure [Silvio Berlusconi: Estudi d’un fracàs]–. Però, malgrat lliurar-se a unes “ambicions que no s'estenien gaire més enllà de garantir el seu propi interès” i el dels seus negocis, el Cavaliere va emergir de l’ocàs de la partitocràcia italiana per redefinir la política de la dreta europea. I no només.
Continuïtat. Berlusconi va crear escola per un populisme tecnocràtic i il·liberal que ha tingut imitadors a banda i banda de l’Atlàntic: el mite de l’empresari que s’ofereix per a la gestió postideològica del país li han comprat des de Donald Trump al txec Andrej Babis. La victimització i utilització de teories conspiràtories per menysprear l’oposició política i judicial continua formant part del manual del trumpisme; l’anticomunisme com a element aglutinador o la retòrica xenòfoba i homòfoba no només l’ha heretat Giorgia Meloni, també Jair Bolsonaro, o la criminalització de la migració que ha acabat definint per complet l’agenda política italiana i bona part de l’europea. Fins i tot el seu intent de reforma judicial, que va completar el 2004, amb l’objectiu de “fer tornar els jutges al camí correcte”, va ser només l’avançada del que després hem vist a Hongria o Polònia.
Silvio Berlusconi ha personificat, fins a l’últim moment, la degradació política que va rosegar l’ànima de la democràcia cristiana europea fins a estripar-ne les costures i empènyer el PPE cap a un procés de dretització radical que continua ben viu.
Normalització. Berlusconi va ser un animal polític i un home perillós. El soroll de l’espectacle mediàtic, els escàndols sexuals i les festes de l’abús de poder, la camaraderia entre autòcrates, la vulgaritat retòrica i els acudits xenòfobs van ser l’escenificació més descarada d’una doctrina inconsistent que té poc a veure amb la gestió de la política, i molt més amb la consolidació del poder.
El berlusconisme estava fet d’una combinació de declaracions i comportaments antipolítics, de suport a l'individualisme i el mercat, i de l’erosió de les institucions, que pretenia reformar.
I malgrat ser un fenomen tan personal, el temps va demostrar que ni Berlusconi ni Itàlia eren una excepció, sinó els precursors d’un procés imparable de fragmentació política, erosió de la confiança institucional, i un canvi radical en els espais (virtuals) i els missatges que acaben determinant el sentit de pertinença i comunitat.
La normalització política que viu la irrupció del berlusconisme des de la dècada dels 90 del segle passat fins avui és la consagració d’una onada imparable, la de la democràcia reaccionària, que ha transformat la política europea, i que ha sobreviscut el decrèpit final del seu genitor, perquè les festes del caiman sempre vam comptar amb convidats de primera fila.
