Un dels darrers èxits de Berlusconi haurà estat l'acceptació de la idea que existeix una teleporqueria “d'esquerres”, com es va poder veure recentment amb la guerra —suposo que cultural— entre Jorge Javier Vázquez i Ana Rosa Quintana (fins i tot amb aquest plantejament va perdre l'esquerra, esclar). Això és pur llegat Berlusconi. També ho és la consolidació del futbol de les categories altes com a fira d'obscenitats, obscenitats de les quals no tan sols tenim notícies directes minut a minut, sinó que són objecte de minuciosa anàlisi i prolixa exegesi. Però, naturalment, la joia més preuada de l'herència de Berlusconi és el fet que Itàlia sigui governada novament pel feixisme: aquest feixisme que una quantitat abassegadora de mitjans, glossant la figura del difunt, presenta com “de centredreta”.
Aquest personatge que molts ara qualifiquen de carismàtic, singular, fet a si mateix i no sé quants eufemismes i lloances més —si de cas, alguns assenyalen que va ser “polèmic”, o “controvertit”— era, ras i curt, un porc. En sentit metafòric, perquè els porcs tampoc han fet res per ser comparats amb segons qui. Però Berlusconi era un porc en el sentit que allà on es movia millor era dins la brutícia. Va fer televisió porqueria, futbol porqueria, negocis i finances porqueria i, per descomptat, política porqueria. Pertany a aquella estirp de personatges que són com reis Mides a la inversa: tot allò que toquen es converteix en immundícia.
Berlusconi, això sí, tenia sentit de l'espectacle i de l'anticipació: a grans trets, tot això que ara anomenem trumpisme va ser abans berlusconisme. Les festes bunga bunga a Villa Certosa, que sempre provoquen rialletes de complicitat mal dissimulada entre certs periodistes i tertulians, van ser un antecedent directe de les orgies dels alegres peperos de la trama Gürtel en un xalet de la Nucia, a Alacant. La corrupció, el sexe amb menors, el mal gust, la xavacaneria, la incultura arrogant i militant, la prepotència de l'imbècil amb diners, l'amoralitat i la convicció de ser superior a tot i a tothom eren el valors que van guiar sempre la vida pública —i, fins allà on sabem, també la privada— de Silvio Berlusconi.
La mort ho ennobleix gairebé tot, però ni amb funerals d'estat pot ennoblir aquesta rampoina. Una altra cosa és la consideració que pugui tenir per a una part més que considerable de la ciutadania. Berlusconi no va aportar res que sigui digne d'esment: de personatges tòxics i grotescos com ell n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. Però era també un personatge d'èxit, si mesurem l'èxit amb barems com els diners, el poder i la impunitat. La clau d'aquest èxit és l'enveja: secretament, o no tan secretament, molts haurien volgut, voldrien, lluiten per ser com ell. L'única cosa veritablement terrible és que, veient les aspiracions, els objectius i els anhels de molts conciutadans, observant el comportament de les persones en qualsevol àmbit en què s'hi jugui una engruna de poder, per irrisòria que sigui aquesta engruna, un es veu obligat a admetre que Berlusconi tenia raó.
