Alemanya tindrà com a canceller Friedrich Merz, un polític amb una marcada aversió per tot el que sigui públic, pel feminisme i pels drets de les minories, i que ha promès restringir les fronteres “des del primer dia” del seu mandat. És multimilionari, fatxenda i llenguallarg, en línia amb altres líders de la dreta global, però sempre dins dels límits que imposa la hegeliana tradició del liberalisme i el nacionalisme alemanys. Merz representa la CDU que està més lluny de Merkel (la seva política d'acollida de més d'un milió de refugiats, ara fa deu anys, és una fita i un llegat que encara avui molts no saben com afrontar, ni a la dreta ni tampoc a l'esquerra), i també la que té menys problemes per entendre's amb els neonazis d'Alternativa per a Alemanya.
Merz i la CDU/CSU, tanmateix, faran mans i mànigues per formar govern amb els minvats socialdemòcrates de l'SPD, reeditant una versió poc ufanosa de la Gran Coalició. És a dir, practicaran la política del cordó sanitari, que, mentre a ningú se li acudeixi res millor, segueix sent una manera eficaç d'evitar que les formacions d'extrema dreta i il·liberals accedeixin a les institucions de govern. És cert que la socialdemocràcia i el liberalisme tradicionals tenen bona part de responsabilitat en l'ascens de les propostes racistes, populistes i nacionalistes, per no haver sabut donar resposta a les qüestions que polaritzen les societats, començant per la immigració. Però és igualment cert que, una vegada es produeix aquest ascens, aïllar els partits d'extrema dreta és una mesura bastant millor (més eficaç) que obrir-se a governar amb ells. I també que és als partits de dreta que els correspon la part més urgent, i segurament la més important, del cordó sanitari: ser els primers a negar-se a identificar les extremes dretes com a interlocutors vàlids en democràcia, per molta frontera electoral que hi puguin fer.
No fer-ho du conseqüències com les que veiem al País Valencià, en què un govern del PP i Vox, després de la vergonyosa gestió de la DANA, reparteix els contractes de la reconstrucció entre els seus afins mentre, d'altra banda, du endavant una enèsima ofensiva contra la llengua catalana (o el valencià, com en vulgueu dir) en forma d'una consulta a les famílies que disfressen com a acte “de llibertat” però que no cerca res més que convertir el valencià en una llengua residual al País Valencià. O com a les Balears, on la comunitat educativa ha aconseguit conjurar la segregació lingüística als centres escolars de primària, però s'implanten mesures com l'examen dental dels immigrants. On tenim un president del Parlament que és un fanàtic que esqueixa fotos de les víctimes del franquisme (i per aquest motiu haurà de respondre davant la justícia d'un delicte d'odi). La reflexió també val per a la política catalana, en què Junts fa el desmenjat preparant-se per “parlar” amb Aliança Catalana, amb l'argument fal·laç que, en democràcia, es parla amb tothom. No: en democràcia s'identifica aquells que volen acabar amb la democràcia i se'ls aïlla.
