Ens hem mirat Berlín, la preqüela de la sèrie La casa de papel, on el personatge que adoptava, a la sèrie original, aquest nom en clau, Berlín, és protagonista. (I no s’entén gaire que a la preqüela ja l’anomenin així, si no és que ens hem perdut coses.) La trama conrea aquest gènere de lladres “de guant blanc”, on hi ha diferents personatges amb diferents i específiques habilitats. El hacker, el contorsionista, el cervell, el que sap obrir caixes fortes... La trama passa a França, perquè allà és on han de robar les joies d’un banc.
Moltes sèries, o programes amb testimonis, conreen el que jo anomenaria “cofoisme patriòtic”. Un “nosaltres som així de ben parits i els nostres defectes són cuquis i fan gràcia”. A Berlín això passa amb certa i viciosa intensitat. Hi ha dues policies espanyoles, llestíssimes, divertidíssimes, intuïtivíssimes, professionalíssimes, empoderadíssimes, que van al país dels croissants a “ajudar” la dona policia francesa, que no deixa d’estar desconcertada pel “desparpajo” i “gracejo” espanyol. Hi ha un moment, fins i tot, en què una d’elles, admirada per la gran habilitat escapista dels lladres, diu alguna cosa així com: “Son españoles, no hay duda”. I no diu “Nosotros inventamos la picaresca” de miracle. No cal que els digui que a la capital gal·la tothom parla espanyol. Els guàrdies de trànsit, els segrestats, aquesta dona policia, una solitària dama en un càmping...
Aquesta mena de, diguem-ne, superioritat moral de les policies espanyoles envers la francesa (i França) no s’hauria admès, perquè hauria tingut un cert tufet colonial, si en lloc de ser francesa la dona hagués sigut d’alguna altra zona del planeta, com Mèxic o la Xina o el Pakistan o el Canadà. Cap guionista, esclar, hauria fet que les dues dones policies, amb aquesta personalitat, fossin homes, perquè tothom, llavors, els hauria titllat (despectivament, eh?) de “mascles ibèrics”.
