Benvingut al món real

Desperta, Neo. Tot ha estat un somni, un programa informàtic, un relat: per començar, tu no vius a Occident. De fet, és molt fàcil de veure-ho, però fins i tot una veritat com un puny pot esdevenir invisible als teus nassos. Fixa-t’hi, no et cal cap pastilla vermella: nosaltres no vivim a l’esquerra del mapamundi, ni tampoc a la dreta, de manera que no se’ns pot adjectivar com a orientals ni com a occidentals. Això si no és que ja hem incorporat del tot la Guerra Freda al nostre llenguatge, esclar. Que encara ens considerem Occident té més a veure amb els valors compartits amb Amèrica que no pas amb la terminologia geogràfica: un western sempre serà un western encara que es rodi a Almeria, a Cinecittà o a Pequín. Però si ens adonem que vivim al mig, si sortim un moment de Matrix i recuperem la visió europea del món, podem iniciar una manera de trobar terceres vies. Entre Hollywood i Bollywood, entre El joc del calamar i la bufetada de Will Smith, entre Beyoncé i el Gangnam style. De fet, no oblidem que, quan els ucraïnesos van fer el Maidan, en aquestes manifestacions l’OTAN no hi pintava res: el que reclamaven era entrar a la Unió Europea. Si no hi ha una gran diferència entre una cosa i l’altra, hi hauria de ser. Si mai un tractat defensiu que es diu “de l’Atlàntic Nord” arriba fins a Ucraïna, voldrà dir que Europa sencera està inundada per un oceà.

Neo, el llenguatge ens fa trampes mentals. És com quan parlem dels llatinoamericans, fixa-t’hi: té tot el sentit parlar de Sud-amèrica, però què hi pinta el llatí, en la terminologia? A Amèrica del Sud s’hi parla el castellà i el portuguès, no el llatí, si no és que la música del Quebec francòfon també ha de ser considerada música llatina. O bé mira’t al mirall, Neo: ets un home de raça caucàsica, diuen. Pregunta’t si realment ho ets. Perquè una cosa és tenir una nadala que repeteix dues vegades que Jesús era ros i blanquet (ros i blanquet), com per assegurar-se’n, i una altra és que la teva blancor (relativa, com tants altres blancs trencats i blancs esmicolats) et faci ser l’Ivan Rakitic de Celtibèria. Sembla que ens diem caucàsics per culpa d’un antropòleg alemany, Johann Friedrich Blumenbach, que situava concretament la puresa d’aquesta raça a Geòrgia perquè, segons ell, en aquesta zona es produeix la “raça més bella” dels homes i allí on probablement va néixer la Humanitat. Tal com anava, només es va desviar alguns quilòmetres de l’estació de Perpinyà.

L’extrema dreta, Neo. Dreta i esquerra, llocs, coordenades. Jo t’informo (no t’espantis) que és impossible ser a la dreta, i que també és físicament impossible ser a l’esquerra. Ara mateix no et trobes ni a un lloc ni a l’altre, ni podries encara que volguessis. Ara bé: si agafes com a referència la finestra, doncs aleshores ja comences a ser a la dreta. Al contrari de si agafes com a referència aquests prestatges, que llavors et trobes a l’extrema esquerra. Dreta i esquerra són conceptes relativíssims, com pujar o baixar a Barcelona. Han corregut tants rius de tinta i de sang sobre els límits ideològics de l’esquerra i la dreta, que ara ens costa definir la zona del mig (els famosos “centristes radicals”). Fixa’t, Neo, que Vox es defineix a la seva pàgina web com un partit d’extrema… “necessitat”. Exactament el mateix que diria Macron, o Pedro Sánchez. Abans les coordenades ens situaven, a través de la comparació amb els altres, però i ara? Hem vist polítiques tan ultraliberals que han acabat donant la volta del tot i tocant els dits a un concepte tan esquerrà com l’anarquisme. Igual que Rússia es toca els dits amb Amèrica, però pel Pacífic. Sí, Neo: Rússia es troba a Occident dels Estats Units.

“La república no existe, idiota ”, va dir el policia al manifestant. De fet, no era un manifestant qualsevol, sinó un altre funcionari, en aquest cas un agent rural de la Generalitat. Dos funcionaris discutint, el desembre del 2018, si la república existia o no. La república va deixar d’existir quan es va renunciar a arriar cap bandera, però va estar a un pas d’existir. Com a mínim, se n’hauria pogut discutir llargament l’existència. Ara mateix, en canvi, el que la pastilla blava ens vol fer creure és que és impossible. És una possibilitat, Neo, i tu tens l’absoluta llibertat de decidir quina de les dues pastilles vols prendre. De moment el que ja saps és que, fins ara, t’han enganyat moltes vegades. Uns i altres. Jo només et recordo el poema de Bertolt Brecht: no esperis cap resposta excepte la teva.