Benvingut al club, president Pujol
L' editorial de Jordi Pujol al seu butlletí és una bona notícia, un text meditat, un exercici de sentit comú, valent i contundent. A diferència del que Artur Mas ha deixat dit al llibre de Pilar Rahola, Pujol no s'havia declarat mai independentista. El gir d'ara és resultat d'una evolució pragmàtica de bon estrateg. Segurament influirà en aquelles persones que encara el tenen com un dels principals referents. Personalment, celebro que Pujol se situï al costat dels que fa molts anys que defensem l'opció independentista. Per tant: benvingut al club, president! La disjuntiva que planteja el seu escrit és diàfana: o s'assoleix la llibertat col·lectiva que comporta la independència o bé Catalunya desapareix com a nació i, en conseqüència, es rendeix i es dissol nacionalment dins d'una Espanya que cada dia és més centralista i més unificadora. Aquesta sensació que s'ha anat estenent arreu no és gratuïta. És fruit d'un procés polític lent que s'ha anat consolidant i que reflectien clarament la quarta onada del 2010 de les dades proporcionades pel Baròmetre d'Opinió Política del CEO: la relació entre Catalunya i Espanya és considerada la quarta preocupació dels enquestats, el 65,9% creu que Catalunya té un nivell insuficient d'autogovern i fins a un 25,2 % voldria un estat independent.
I és que la manca de reconeixement identitari, l'ofec econòmic i financer, el fracàs del model del cafè fer a tothom, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya i l'harmonització autonòmica que promouen el PP i el PSOE han empès el president Pujol i a altra gent, molta de la qual va sortir massivament a manifestar-se el 10 de juliol, cap a una estat anímic que els du a buscar fórmules més eficaces per evitar la rendició. O més ben dit, que creuen, com va dir l'exconseller Ernest Maragall, que "l'independentisme ja no és una rauxa minoritària". Més aviat és el contrari: el creixement de l'independentisme és conseqüència del fet que molts dels que creien que era possible l'encaix de Catalunya amb Espanya, ara ja no ho veuen de la mateixa manera. És la deducció racional que es desprèn de verificar que som a la fi d'una etapa.
Amb Espanya ja no hi ha res a fer, caldrà tenir un full de ruta que ens permeti avançar cap a la plena sobirania. Tanmateix, la viabilitat del projecte no és immediata. Estic convençuda que la solució no arribarà de la mà ni de l'independentisme d'urgències que ara s'ha posat de moda ni de la teorització dels experts o dels polítics sobre els avantatges del sobiranisme. Catalunya necessita un moviment fort a favor del dret de decidir que pugui crear una majoria social favorable a la celebració d'un referèndum per l'autodeterminació.
Així com fa gairebé quaranta anys va existir l'Assemblea de Catalunya, que va lluitar per restablir la democràcia, ara seria desitjable tenir una plataforma semblant per transitar cap a la plena sobirania. És cert que hi ha hagut intents com la Plataforma pel Dret de Decidir, que se'n va anar en orris per la miopia política de determinades persones, i també el moviment de les consultes locals per la independència, que ha arrelat en moltes viles del nostre país. Però amb això no n'hi ha prou. Si Catalunya vol avançar com a país necessita teixir una xarxa sobiranista que aplegui partits polítics, sindicats i entitats cíviques amb l'objectiu comú de reclamar el dret de decidir sobre l'autogovern. I això implica, també, decidir sobre la independència.
En definitiva, el que crec és que els canvis que s'han produït els darrers anys ens menen vers una única direcció: la necessitat de prendre consciència que encetem una nova etapa política, dominada pel sobiranisme i en la qual seran vitals la força, l'energia, la valentia i les decisions de la societat civil per anar més enllà. Estic convençuda que només des de la societat civil es podrà encarar amb fermesa i sense por el procés d'autodeterminació. Les noves revolucions d'arreu del món apunten cap aquí.
