La lenta mort de Joseph Ratzinger / Benet XVI és una bona excusa per celebrar el pensador que ha estat, i l'obra que deixa. Alguns títols (molt coneguts, d'altra banda) de l'autoria de Joseph Ratzinger són recomanables per a qualsevol lector amb un mínim de ganes de conèixer els fonaments de la visió occidental del món i de la vida. És el cas de la cèlebre Introducció al cristianisme, o de l'extensa, i també famosa, obra sobre Jesucrist, Jesús de Natzaret (n'hi ha traducció catalana a l'editorial Claret). Són llibres en què Ratzinger s'esforça precisament per aportar transparència al pensament cristià, una idea (la de la transparència) que marca la seva tasca com a teòleg, que és com es veia a ell mateix: un estudiós de la religió, un indagador de la idea de Déu, un pensador de la fe. La fe dels senzills, que Ratzinger va defensar sempre i que va enaltir, ja com a papa, a l'encíclica Deus caritas est (“Déu és amor”, una frase que procedeix de l'Evangeli de Joan i no d'aquell acudit d'un ciutadellenc que es va enfadar perquè es pensava que li deien “Déu és a Mó”, és a dir, “a Maó”). En aquest text, Benet XVI situa l'amor com l'element central de la fe, i és una obvietat dir que és de gran interès per a creients i no creients, a més de ser una obra literàriament notable (Ratzinger/Benet XVI és un bon escriptor, vigorós i subtil alhora).
A banda de la transparència, tal vegada Benet XVI s'hagi convertit (sense proposar-s'ho, i per contrast) en una figura representativa d'altres idees, o valors, com la tolerància o el respecte pels altres. Se l'ha acusat d'inquisidor, de nazi o pronazi, de pederasta o encobridor de pederastes. A pesar que la pèssima fama que acompanya l'Església catòlica i els seus sectors més conservadors (que, per altra banda, solen ser els hegemònics), demostradament capaços de cometre qualsevol abjecció en nom de Déu, és del tot justificada, les invectives contra Ratzinger/Benet XVI són injustes. Al contrari del que se sol dir, sí que va actuar contra la pederàstia (una xarxa criminal internacional desenvolupada des de dins mateix de l'Església), i de fet va decidir renunciar al papat en adonar-se que li faltaven les forces per enfrontar-s'hi, com sí que ha fet durant anys, i amb prou resolució, Bergoglio/Francesc.
Qui vulgui conèixer en detall la vida de Benet XVI té la biografia que n'ha fet Peter Seewald, de més de mil pàgines. Per a qui no li calgui tanta exhaustivitat, la pel·lícula Els dos papes (del director brasiler Fernando Meirelles i amb Anthony Hopkins i Jonathan Pryce fent de Ratzinger i Bergoglio, respectivament), que posa en escena una llarga conversa en què els dos personatges confronten les seves maneres de pensar just abans que Benet XVI renunciï per donar pas a Francesc, és una bona manera d'acostar-se als dos personatges i als debats interns de l'Església, en un món en què el paper de les religions dites del Llibre segueix sent crucial. El film també és un pronunciament contra els dogmatismes i a favor de la complexitat. Com la mateixa vida i obra de Ratzinger/Benet XVI.
