‘Cançons perdudes’, de Benet i Jornet (1971)
Tria J.M. CasasúsHa estat un grup independent de les comarques, La Tartana, de Reus, el que oferí l’estrena absoluta de Cançons perdudes, de Josep Maria Benet i Jornet, un dels nostres dramaturgs joves més interessants. Amb Cançons perdudes, fa poc apareguda dins un dels volums de “Biblioteca Raixa”, Josep Maria Benet i Jornet inicia l’elaboració del mite de Drudània, del qual ens oferí altres aspectes a Marc i Jofre o la fortuna dels alquimistes, a punt d’aparèixer dins la col·lecció teatral “El Galliner”, i a La nau, estrenada pel Grup Teatre Independent al Teatre Romea, de Barcelona, el primer de juny de l’any passat. Amb Cançons perdudes ens presenta el mite de Drudània situat a l’època present. Marc i Jofre o la fortuna dels alquimistes ens narrarà la formació de la seva llegenda medieval, i La nau el seu futur en un món deshumanitzat i dominat per la tècnica. La Drudània present és un petit país absorbit dins el conjunt d’una gran federació, enyoradís d’un passat independent, d’un idioma que ja no es parla, d’unes virtuts col·lectives que, si mai existiren, avui són a penes un tòpic de referència. Cançons perdudes ens mostra la ineficàcia de certes actituds davant la situació de Drudània, que encara podem considerar conflictiva: la burgesia, nostàlgica d’un passat que el romanticisme exaltà, adopta en principi una actitud reivindicativa de les peculiaritats drudaneses, però en veure que la reivindicació pren aviat un to social, fa marxa enrere i pacta amb l’administració forastera. [...] El canemàs argumental es va definint amb pinzellades breus i precises, cada una de les quals perfila i acoloreix l’actitud dels personatges. Cercar paral·lelismes que permetin d’identificar Drudània amb algun país real seria una pretensió gratuïta. En tant que mítica, Drudània és una realitat autosuficient que cal penetrar per a conèixer-la en les seves particularitats. Un mite, doncs, i no un símbol, encara que l’autor hagi recollit els ingredients que el formen a partir de l’observació d’allò que el circumda; un mite complex que ens és mostrat de manera polivalent, i, per tant, les deduccions ètiques que hom en pugui extreure queden a càrrec de l’espectador. [...] Cançons perdudes és un drama realista -però en cap moment naturalista-, si bé el seu és un realisme amb clau. Per a l’autor el realisme no és un mitjà d’expressió assentat sobre un suport teòric, sinó, simplement, una tècnica narrativa de la qual se serveix. [...]
