Hem d’entendre que el benestar apaga l’horror? Les eleccions basques són notícia perquè no passa res, perquè els debats són d'una contenció i respecte insòlits en un país que ha estat territori d’alta confrontació sota el pes de l’activitat criminal d’ETA. De cop, els hereus de l’organització terrorista, que no s'han amagat mai de ser-ho, sembla com si haguessin quedat capturats pels modes i maneres del PNB, representant genuí d’un solvent poder econòmic.
Urkullu i els seus haurien imposat l’estil: fer de la contenció i l'oportunitat la manera d’estar en política que els ha permès, fins i tot en els moments més difícils, tenir pes a Espanya per poder anar apuntalant el seu país. I ara, quan Catalunya viu en el desgavell d’un procés que mai ha estat governat, el País Basc és notícia perquè no és notícia, després de tants anys de ser-ho per la violència i les fractures profundes que s’obrien. Diumenge vinent podria passar que Bildu (de cop convertit en partit de l’alternança democràtica) arribés primer, després d'una campanya sense estridències, tot i que les seves possibilitats de governar són escasses perquè els socialistes aportaran el complement d’escons que el PNB necessiti.
Mai res té una sola causa, però el nivell de benestar assolit pel País Basc segur que és un factor determinant. La radicalització basca –els temps d’ETA– no fou per les condicions de vida de la ciutadania, sinó per raons ideològiques, aquelles coses que passen quan d’una ideologia –el nacionalisme en aquest cas– se’n fa una religió i de la pàtria un ens superior intocable que dona dret a tot. I, tanmateix, el PNB va aconseguir que, malgrat tot, el País Basc conservés la seva força econòmica. I l’horror ha acabat descavalcant. Ara emergeix un bipartidisme PNB (dreta), Bildu (esquerra) com si res hagués passat, amb PSOE i PP de comparses.
Comença una etapa que inevitablement es recolzarà en la desmemòria. Com si el passat es perdés en un oblit que ho és també de les víctimes. Era necessària tanta tragèdia per arribar fins aquí? Segueix sent incomprensible que ETA, una herència del franquisme, tingués una tan llarga pervivència. No ens confonguem: la pau d’ara no pot blanquejar el passat ni liquidar la memòria. Simplement, el País Basc, més ric i més petit que Catalunya, ha sabut de la mà del PNB optimitzar la seva integració en l’Estat i ha pres consciència dels límits després de la terrible experiència dels que creien que tot era possible. I en un moment d’inusitada discreció que contrasta amb la cridòria catalana.
