Escric una tarda de juny ja a les portes de finalitzar el curs. He parat un moment de llegir treballs d’alumnes del màster de secundària. Molts aviat seran professors a les nostres aules. Això em fa pensar què es trobaran i com seran acollits. M’agrada descobrir que alguns s’endinsen de valent, en les seves pràctiques, a abordar temes que encertadament han detectat com a prioritaris per als nostres centres educatius. Alguns dels treballs finals de màster podrien ser un indicador del nostre sistema educatiu. Una de les alumnes, per exemple, ha fet el seu treball sobre el vincle que es pot establir entre el professorat i l’alumnat a través de la pantalla. Un tema que d’ara endavant requerirà molta reflexió i recerca.
A l’informe Re-imagine education, Michael Fullan pensa en la disrupció que hem viscut amb la pandèmia com una oportunitat per a una nova pedagogia i un aprenentatge més profund, però també com un possible “canvi en negatiu” amb la proliferació de la tecnologia sense una bona pedagogia o amb l’augment de la privatització de l’educació. Els diagnòstics apunten a un model d’escola caduc que cal reimaginar. Són nombrosos els estudis que mostren que en la darrera dècada ha augmentat la tendència a la pèrdua d’interès dels estudiants per l’escolarització. També els problemes d’ansietat i salut mental dels estudiants han anat augmentant gradualment. En els països que estan al capdavant del rànquing mundial, les taxes d’angoixa dels alumnes són cada vegada més altes, incloses les taxes de suïcidi. La salut mental i el benestar dels estudiants ja fa anys que són una preocupació de primer ordre en països com la Gran Bretanya, i no ha fet més que augmentar amb la pandèmia. El benestar emocional dels alumnes catalans també ha estat un tema estrella en els treballs dels estudiants del màster de secundària.
En circumstàncies molt dramàtiques, aquests dies és notícia la salut mental dels joves i l’augment de la violència a les aules. Des dels inicis de la pandèmia, l’increment de l’ansietat, l’angoixa i el malestar emocional han generat preocupació als centres educatius. El Consell Superior d’Avaluació ha anat seguint amb dades la incidència que la pandèmia ha deixat a les aules amb l’augment d’emocions com l’angoixa, l’ansietat, l’estrès o la depressió entre els alumnes. Fa mesos, des del departament es deia que s’havien detectat “més conductes disruptives” relacionades directament amb la situació viscuda i s’anunciava un pla de salut mental.
El nou conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, va estrenar el càrrec amb unes declaracions que anunciaven que “no podem tornar al món de l’escola d’abans de la pandèmia”, fent seu l’eslògan de la Unesco. I expressava la voluntat política de reforçar els recursos per al benestar i la salut emocional, sobretot als instituts. No va oblidar ni oblida en les seves declaracions agrair el compromís i la implicació dels docents, que, malgrat totes les adversitats, han fet possible mantenir les escoles obertes. El conseller fa explícita la voluntat de comptar amb els mestres i guanyar-se la seva complicitat, sense la qual cap reforma o millora no és possible. El que m’inspira aquest article, tanmateix, seguint amb els treballs dels meus alumnes, és com acompanyarem els mestres, quin clima de centre es trobaran.
¿Qui pensa en el benestar subjectiu dels docents, en l’impacte que pot tenir al centre o a les aules? Sabem que de la salut emocional docent en depèn el clima del centre i el benestar dels alumnes. I encara més, en depèn també l’aprenentatge que fan els joves en el seu pas per l’escola. Les dades sobre benestar mostren que el factor clau no és l’econòmic, sigui el salari o els recursos materials. S’ha demostrat que augmentar el salari o invertir més no és suficient. El benestar docent es correspon amb tenir un propòsit moral, uns valors i una vocació altruista (Qing Gu, 2021). Ensenyar és més que una feina perquè ser mestre és alhora un acte intel·lectual i una empresa moral. El que manté saludable la professió és la convicció i l’autoconfiança per complir el propòsit que es té. I el suport o l’acompanyament per créixer professionalment: aprendre, avaluar-se, investigar, cooperar i desenvolupar-se al llarg de la carrera docent. Es requereix temps, espai i recursos per reflexionar, aprendre els uns dels altres, treballar de forma col·laborativa, tenir converses pedagògiques, fer equip i crear comunitat professional.
El curs 2020-21 es va viure una paradoxa, perquè finalment es va reduir el nombre d’hores de permanència dels professors als centres, que era una reivindicació sindical des de feia anys. Però es va fer una reducció a cost zero perquè no es van retallar les hores lectives. Què es va retallar, doncs? El temps de coordinació al departament, les reunions de cicle, la formació dels mestres, les hores de fer guàrdies... I això en l’any de la pandèmia, esborrant en un aclucada d’ulls la capacitat real de dedicar temps a construir nous projectes que responguessin als canvis tan brutals que s’han viscut. Això ha afectat directament el benestar d’un professorat per a qui es tracta bàsicament d’aprendre junts a fer les coses de manera diferent per fer-les millor. Tret que canviï la pràctica professional, els resultats de l’aprenent, la seva implicació en l’aprenentatge i el seu benestar continuaran sent els mateixos. Ha de ser la prioritat per al proper curs: vetllar pels docents i el seu benestar.
Anna Jolonch és doctora en ciències de l'educació.
