A qui beneficien les falses solucions climàtiques?
En un recent informe especial, el Grup Intergovernamental d’Experts de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC) sosté que la lluita contra el canvi climàtic demana canvis fonamentals en la gestió dels boscos i les terres cultivables. Les dades són noves, però la conclusió subjacent no: científics, ambientalistes i organitzacions de la societat civil fa més d’una dècada que adverteixen que el nostre model de producció i consum predominant (i profundament injust) és a l’arrel de la crisi climàtica. Protegir el planeta del qual depèn la nostra supervivència exigeix ni més ni menys que un canvi de sistema.
El món -sobretot els països desenvolupats- va crear un sistema econòmic centrat en l’acumulació de capital que privilegia els guanys corporatius per sobre del benestar de les persones i el medi ambient, que consolida la injustícia i recompensa els que la perpetren. Aquest procés ja fa segles que dura, però s’ha accelerat en les últimes dècades a mesura que uns pocs elegits obtenien una quota cada vegada més gran de la riquesa total i de la influència política. Avui, tot just cent corporacions produeixen el 71% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). El 10% de les persones més riques són responsables de prop del 50% dels GEH, mentre que el 50% més pobre en produeix un 10%.
Davant d’això, els dirigents polítics s’aferren a solucions tecnològiques, incloent-hi propostes de geoenginyeria que prometen extreure de l’atmosfera el carboni ja emès. Fins i tot l’IPCC ha incorporat supòsits sobre aquestes tecnologies en molts dels seus models de possibles trajectòries per evitar que les temperatures globals augmentin més d’1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials.
Però les tecnologies de geoenginyeria no estan provades, no són segures i no són realistes. Prenguem per exemple la bioenergia amb captura i emmagatzematge de carboni (BECCS), la principal proposta per a un nivell net negatiu d’emissions. La BECCS implica conrear certs vegetals com a biomassa, cremar el material vegetal per obtenir energia, capturar el CO2 emès durant la combustió i emmagatzemar-lo sota terra. Sona prometedor, fins que ens adonem que per arribar a l’escala de cultiu de biomassa necessària caldrien uns tres mil milions d’hectàrees (el doble de la superfície conreada actual de la Terra). De manera que qualsevol intent d’implementar la BECCS implica necessàriament desforestació a gran escala i degradació del sòl al cinturó tropical de l’hemisferi sud (on es produeix la major part de la biomassa de creixement ràpid), i és garantia gairebé segura de latifundització. A més, la transformació de les terres agrícoles per produir biomassa pot encarir els aliments, i la destrucció d’ecosistemes vitals deixaria sense mitjans de vida comunitats locals i pobles indígenes.
La BECCS i altres promeses enganyoses (per exemple, iniciatives com la reducció d’emissions de la desforestació i de la degradació forestal, o REDD+, i els esquemes d’intercanvi d’emissions) convenen als països rics, a les corporacions i a les elits, perquè la farsa de la tecnologia els permet continuar traient profit de la crisi climàtica que han creat. Però restar atenció als imperatius reals fa que la crisi es faci més profunda i afecti desproporcionadament els que menys van contribuir a provocar-la.
És hora que els que van causar la crisi climàtica assumeixin la responsabilitat de resoldre-la. Els governs dels països desenvolupats han de prendre la iniciativa a l’hora d’implementar una reducció dràstica de les emissions en origen, mitjançant una transformació integral dels seus sistemes energètics, de transport, alimentaris i econòmics.
Alguns dels passos essencials que cal fer són posar fi a la inversió en combustibles fòssils; dur a terme la transició a sistemes energètics comunitaris i basats en fonts renovables públiques; abandonar pràctiques destructives com l’agricultura industrial; adoptar la gestió comunitària de la biodiversitat i dels recursos hídrics; o reorganitzar la vida urbana en nom de la sostenibilitat. Perquè aquestes solucions siguin possibles, cal revertir els tractats de comerç i inversió neoliberals que prioritzen els interessos de les empreses per sobre de la sostenibilitat ambiental i els drets humans.
Al mateix temps, els governs dels països desenvolupats han de proveir finançament públic a gran escala per facilitar la tan necessària transformació als països en desenvolupament. La transició tindrà èxit si és justa i garanteix els drets de treballadors, camperols, dones, migrants i pobles indígenes. En això, la propietat pública i comunitària del procés és essencial.
Els models d’aquesta estratègia cal buscar-los en els moviments socials del sud global. Per exemple, la Vía Campesina (un moviment internacional de camperols, petits agricultors, treballadors agrícoles, dones i joves rurals, pobles indígenes i altres col·lectius) ha mostrat de quina manera l’agricultura i l’agroecologia poden refredar el planeta, alimentar els seus habitants, nodrir el sòl, sostenir els boscos, salvaguardar la diversitat de les llavors i protegir les conques hídriques.
A més, la gestió forestal comunitària ajuda a protegir els boscos, els mitjans de vida dels que en depenen i la biodiversitat. (En l’actualitat, només el 8% dels boscos del món estan en mans comunitàries.)
Amb una voluntat política ferma i les polítiques correctes, podem donar una resposta sistèmica al canvi climàtic i a les crisis que hi estan relacionades, entre elles la pèrdua de biodiversitat, l’escassetat d’aigua, la fam i l’augment de la desigualtat. Però no hi haurà progrés possible si seguim aferrats a la fantasia que alguna solució màgica ens salvarà.
Copyright Project Syndicate
