Les benaurances encarnades

"Voldria visitar un pres que mai no rebi cap visita", va demanar la Viqui Molins, i van fer entrar al locutori un noi que no sabia qui era el seu pare, que no va conèixer la mare perquè va morir durant el part i que va travessar l'estret de Gibraltar amagat sota un camió quan tenia 11 anys. "Tant me fa sortir de la presó, perquè ningú m’espera a fora –li va dir– i tant me fa morir-me perquè ningú em plorarà". La Viqui li va contestar que ella sí que el trobaria a faltar. Es van veure cada setmana durant quatre anys. El noi va acabar dient-li "mama".

I així va ser cada dia, durant dècades, la vida de la monja teresiana Maria Victòria Molins. Mirar i abraçar van ser la seva manera de servir. Mirar perquè, en les seves paraules, "només pot actuar aquell que mira, i hi ha una part de la societat que és invisible". I abraçar amb un somriure immens com a manera de dir-ho tot i dir-ho bé. Amb el Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna, i centenars de voluntaris, van muntar un "hospital de campanya" de l'estil dels que demanava el papa Francesc per a les grans ciutats: esglésies obertes també per acollir i fer realitat el Sermó de la Muntanya. Durant la pandèmia, sort en vam tenir, de Santa Anna. Ahir, en Peio va informar de la mort de la Viqui amb un cop d'humor molt seu: "Li ha fallat el cor. Era d'esperar, perquè ha estat el que més ha regalat, el seu cor".

Aquest país perd una dona extraordinària i guanya un referent històric de compromís amb els més pobres. La Fundació Viqui Molins rep el difícil encàrrec de continuar mirant amb els seus ulls i actuant amb la seva coherència, ara que ella ja no hi és. I l'Església té una nova santa.