Per ben morir
A pesar que sigui notícia de la setmana passada (prehistòria, dins els ritmes de l’actualitat trepidant), s’ha de subratllar la importància de l’aprovació de la llei de l’eutanàsia. No tan sols perquè sigui el fruit -històric, aquest sí- de quaranta anys de lluita dels moviments civils que l’han reivindicada. I no només per la paradoxa que, amb la seva aprovació, l’estat espanyol reconeix i incorpora un nou dret fonamental al seu Codi Civil, mentre utilitza el Codi Penal per fer retrocessos espantosos en altres drets i llibertats ciutadanes, com ara la llibertat d’expressió o de manifestació. La llei de l’eutanàsia permet als governants espanyols presumir de situar-se a l’avantguarda en matèria de regulació de drets, al mateix temps que segueix havent-hi presos polítics i exiliats per motius ideològics.
Hi ha, però, una altra dimensió d’aquesta llei, que ens du a un àmbit de raonament en què el dret es fa, literalment, carn humana. Es legisla sobre la mort: no a favor de la mort, com sosté la ultradreta espanyolista, òbviament, sinó sobre la consciència de la pròpia mort que té cadascun dels ciutadans, la manera que té cadascú de nosaltres d’entendre-la i d’afrontar-la. Des de la pròpia llibertat, que és tant com dir des de la pròpia responsabilitat.
Fa poc me’n parlava el poeta, activista i capellà Jaume Santandreu (per als lectors de fora Mallorca: un homenot que té molt en comú amb el pare Manel, en Xirinacs i l’Arcadi Oliveres), que em deia que l’any de confinament forçat pel coronavirus l’havia dut, a l’edat de 82 anys, a una comprensió profunda de la pròpia mort. No tan sols a un enteniment racional, sinó també a una comprensió profunda, com si totes les parts del cos haguessin entès que han de morir i desaparèixer, com ho fan totes les criatures vives. I havent accedit a aquesta comprensió difícil i superior (això de superior no ho va dir ell, però ho dic jo) demanava sols una cosa: que, arribat el moment, sigui quan sigui, se li permeti morir. Que no se li allargui la vida artificialment. “Què és això de tenir un home intubat? -es preguntava-. Si m’he de comanar a un sant, serà a santa Eutanàsia”.
Tanmateix, mai s’hauria de menystenir o ridiculitzar aquells que, per les seves creences, dubten o fins i tot s’escandalitzen davant de la idea de l’eutanàsia: la fe pot ser motiu de debat, però no ho hauria de ser de censura o de riota. Una altra cosa ben diferent són els partits polítics que diuen que defensen aquesta fe, i que no fan més que manipular-la grollerament per forçar la crispació i la fractura social. A aquesta ultradreta (hi incloc el PP) la vida humana li importa un rave, com ho demostra la seva oposició sistemàtica a qualsevol forma d’ajuda -per petita que sigui- als pobres. Una i altra vegada fan una apologia demagògica del dret a la vida, però sempre dels moribunds i d’aquells que encara no han nascut. Dels morts, per altra banda, en solen fer una tosca utilització política, tant si són morts per terrorisme com per una pandèmia. És bo per a tothom que, aquesta vegada, hagin perdut.
