–“Ens agradaria pensar que més d’hora que tard la podrem entrevistar a Catalunya”.
–“Potser haurà de ser a Catalunya entre reixes. Ja ho veurem”.
Així va acabar l’entrevista que just ara fa un any li vam fer per Zoom a Clara Ponsatí, una entrevista en què deia: “L’únic que es pot fer ara és resistència i confrontació”. I avui l’exconsellera d’Ensenyament ha escrit un nou capítol d’aquesta actitud personal i política, que va començar a complicar-li la vida el dia del 2013 en què va acceptar una entrevista a Al-Jazeera per parlar de la independència de Catalunya quan era a Washington com a responsable de la Càtedra Príncep d’Astúries a Georgetown, i quan, el 2017, va dir que sí quan li van demanar d’entrar a l’últim govern de Carles Puigdemont, fidel a un esperit de servei i a un ideal de país que va resumir amb la frase: “Quan se t’emporta el vagó de la història, o t’hi enfiles sense saber segur si va ben conduït o el deixes passar. I jo vaig optar per enfilar-m’hi i potser no anava gaire ben conduït”.
Avui ha continuat el viatge en aquest vagó, un viatge incert i perillós pel risc de detenció, després de cinc anys de no trepitjar el Principat. L’exili menja l’ànim i corseca l’esperit. Cada exiliat té la seva pròpia pel·lícula del passat, la seva pròpia situació personal i la seva pròpia projecció de futur. Al seu despatx d’eurodiputada a Brussel·les, situat en el que en deia “el passadís dels silencis”, Ponsatí s’ha sentit sola. Ara haurà d’aplicar-se allò que deia de Catalunya: “El país és ben viu, malgrat el tel gens bonic que li posa la política, i tinc esperança que tornarà a rebrotar. La llibertat no serà ràpida i el meu estat d’esperit hauria de ser de paciència, i a vegades no en tinc”.
