Bellesa i primavera convulses
Potser fa dos-cents anys un escriptor català hauria pogut començar un article dedicat a l'estació en què la natura esclata de flors i de fruits sense fer-se ressò de cap problema de més enfora que els del seu redol casolà, nacional. Però ara, en l'època glocal, trob que això no és possible de cap manera. Un Lector complaent em diu: també et podries tancar dins la teva torre d'ivori i passar de tot. Sí, podria passar del terratrèmol i del tsunami del Japó. Podria passar del desastre nuclear que no s'atura de Fukushima. Podria passar de la guerra civil de Gaddafi i dels insurgents libis. I dels refugiats i morts de Lampedusa, i de la dona número devuit d'enguany assassinada a l'Estat espanyol, i etcètera. Podria passar de tot i que les meves paraules amarades de la bellesa del nostre paisatge (també en vies de destrucció) donassin al Lector una marina calidoscòpica o un pleinair rusiñolià embaumat de perfums.
He decidit que faré les dues coses. Per un cantó recordaré que m'ha impressionat la cohesió social japonesa enfront de la catàstrofe. D'un dia per l'altre les devastacions se superposaven. I en les informacions no es veia cap pànic social en aquestes ciutats devastades pels sismes i menjades per les onades, en aquestes carreteres rompudes a trossos, en aquestes regions envoltades de perills. Descobríem uns ciutadans amb serenitat i calma interior, amb una civilitat extremadament humana, atents a les consignes d'evacuació, amb files de famílies que, entre soldats i socorristes, anaven amb molt d'ordre cap a les zones dels refugis.
Aquí estam acostumats, per coses molt menys catastròfiques, als pànics descontrolats, a les fugides en desordre, al campi qui pugui. Un país tan vulnerable com el Japó, amb poques matèries primeres, amb sismes al llarg dels segles, ha convertit aquest savoir faire col·lectiu en una de les seves forces energètiques. Potser per aquí hauríem d'agafar la lliçó japonesa. Caldria pensar que la força i el dinamisme d'un país, el ressort històric del seu èxit, no passa pel cost del treball, per la fiscalitat avantatjosa, la complaença del govern, la flexibilitat social i altres factors predicats pels neoliberals. La cohesió social és la vertadera força energètica d'una comunitat humana. Per què aquí se'n parla tan poc?
Les grans desigualtats i la manca d'elits podrien ser dues respostes primeres. També he pensat molt en l'energia nuclear després de Fukushima (i aquí vull fer un homenatge als obrers i tècnics de la central, que en condicions de vida o mort no s'han aturat de treballar amb una noblesa moral samuraienca). No caldria meditar també de bell nou les alarmants conseqüències ecològiques dels avenços científics? No és necessari un bon debat sobre els riscos de l'energia nuclear enfront d'altres energies menys perilloses? Albert Camus, el 1945, després d'Hiroshima i Nagasaki, va dir paraules plenes d'actualitat: " Il y a quelque indécence à célébrer une découverte qui se met d'abord au service de la plus formidable rage de destruction dont l'homme ait fait preuve depuis des siècles ".
I per acabar us llançaré algunes notes d'un despertar primaverenc en què vaig sentir la saba pujant-me per les venes: "D'ençà que he obert la finestra de la cambra he ensumat el reviscolar de totes les coses del jardí: he vist la flor violeta de l'arbre de l'amor, he flairat l'olor de color de taronja d'unes frèsies humils esclafades per la dormida de qualque paó, he sentit el brunzit d'una abella que s'aficava dins el calze d'una espaseta lila. He agafat la plagueta de notes i he davallat de quatres cap a aquell quadrilàter que rebrotava, rebordonia a les totes davall un sol calent. M'he assegut al banc que hi ha devora la vella glorieta entapissat de molsa. He pensat que el banc de marès gris és la frontera entre el jardí i el petit parc de pins, mates i alzines. He tancat els ulls i he escoltat el paisatge sonor que estava teixit de tota una polifonia de refilars dels verderols, ropits, mèl·leres i altres ocells que feien passes per l'aire".
