Dilluns a la tarda Belén Esteban es va trencar la tíbia i el peroné en directe durant l’emissió del Sálvame. Emulant una de les proves del programa Supervivientes, la van fer penjar-se d’un trapezi. Li van relliscar les mans i en l’impacte contra el terra se li va torçar la cama amb un diagnòstic fatal. La imatge posterior a l’accident era impactant. Belén Esteban gemegava mal estirada mentre els companys del programa intentaven subjectar-la i consolar-la. L’escena recordava poderosament una de les grans obres del Renaixement: El davallament de la creu. L’obra del segle XV, de Rogier de Van der Weyden, recrea el moment en què Jesús crucificat és baixat de la creu, sostingut per Josep d’Arimatea i Nicodem. A Maria, la mare de Jesús, també l’han de subjectar perquè s’ha desmaiat. Són deu personatges en un espai reduït distribuïts en diferents plans. Les figures dels extrems miren al centre inclinades, ploroses, apiadant-se de la mort de Jesús.
Al plató del Sálvame, un cop hi va haver entrat el personal sanitari, també eren deu personatges abocats per donar atencions a la princesa del poble, ajaguda i devastada pel dolor. És la recreació d’una adoració, quan la gran estrella de la televisió més xarona agonitza a terra. Fins i tot la barra del trapezi que penja sobre l’escena decorada amb unes fulles d’heura ens remet al pal horitzontal de la creu on Jesús va ser crucificat. La caiguda dels salvadors. El de la humanitat i la de la televisió. El davallament de Belén Esteban va ser més espontani i abrupte que el de Crist. “¡Dejarme! ¡Dejarme!”, gemegava la dona mentre la resta de comparsa reaccionava de manera diferent davant d’aquell desastre. Igual que Maria es desmaia al veure el seu fill mort, la princesa del poble apel·lava a la seva mare perquè no patís si estava veient la televisió. Potser la dona també va defallir davant la pantalla corpresa per la desgràcia de la filla.
L’accident de Belén Esteban, tot i ser fortuït, acompleix amb les característiques del reality: un conflicte quotidià és el detonant del drama, el cost de producció és baix en comparació als beneficis mediàtics, serveix per explotar emocionalment el personatge, s’ajusta a l’esperit voyeurista del gènere, permet a l'audiència identificar-se amb la protagonista i és fàcil fer el seguiment de l’evolució de la desgràcia. L’espectacularització impecable de la realitat. Una realitat que va superar la telerealitat, acostumada a induir i controlar qualsevol daltabaix que passi davant de les càmeres. Amb l’accident, Telecinco va trigar tres minuts i mig a marxar a publicitat. I després dels anuncis van repetir fins a nou vegades la caiguda per comentar la jugada. Com si fos la moviola del futbol, buscaven l’instant que la cama es veia mal doblegada com a prova de la gravetat de la fractura. La caiguda de Belén Esteban en directe és la versió 2.0 del davallament de la creu. Del Renaixement a la televisió. La caiguda dels messies de cada època.
