Qui té por de les quotes?

Sempre que algú reivindica un estol una mica més variat d’opinadors als mitjans, començant per una representació d’homes i dones més equilibrada, hi ha les mateixes crítiques.

Una idea tan estesa com falsa és que volem fer fora dels mitjans homes ben preparats per posar-hi dones mediocres. Aquesta afirmació assumeix que els homes són més dignes d’opinar que les dones i que les dones que hi posaríem serien mediocres.

La realitat ho desmenteix: hi ha un bon nombre d’homes mediocres que podrien ser substituïts per persones amb talent (homes o dones), perquè a la discriminació per gènere s’hi afegeixen altres discriminacions, com la classe social o la raça, per no parlar de si es tenen contactes o no a les direccions dels mitjans. Si la meritocràcia fos un sistema perfecte, la representativitat de tota mena de gent estaria garantida, perquè hi ha tota mena de gent amb talent.

Tampoc no es tracta de fer fora ningú. Només cal aprofitar les noves oportunitats de contractació per incorporar dones competents fins que arribem a un sistema equilibrat. Les anomenades “quotes” no són un fi: són un mitjà per aconseguir una igualtat d’oportunitats inexistent ara mateix.

D’altra banda, hi ha qui diu que si fixem quotes homes / dones, també hem de fixar-ne blancs / no blancs, heteros / no heteros, no discapacitats / discapacitats, etc. Però la distribució homes / dones és la més transversal: n’hi ha de totes les races, de totes les orientacions sexuals, de totes les capacitats. Si ho fem bé, aconseguirem màxima representativitat en tots els sentits.

Les dones que ja són als mitjans de vegades tenen por que se les acusi de ser-hi “per quota”, i no per la seva vàlua. És una llàstima que siguin només les dones les que es plantegen si tenen dret a ser-hi o no (no he sentit mai ningú dir “Aquest hi és perquè és un home”, tot i que el sistema els afavoreix independentment de la seva vàlua professional). Però, a més, és un raonament absurd. Periodistes com Empar Moliner o Mònica Planas firmen els articles més llegits en aquest diari. Seria estúpid pensar que hi són per cap altre motiu que no sigui la seva professionalitat.

Un últim argument dels responsables que sí que accepten la necessitat d’equilibrar la representació d’homes i dones però no veuen com arribar-hi és que sovint, quan proposen a algunes dones de participar-hi, s’hi neguen. Això, que és cert, té causes múltiples. La falta de visibilitat és un peix que es mossega la cua: com que als mitjans se’n veuen poques, sembla que n’hi hagi poques capaces de sortir-hi. Hem de fer l’esforç d’ampliar les xarxes de contactes i confiar en bases de dades com la que manté l’Institut Català de les Dones, que a més de qualitat ofereixen varietat i quantitat d’expertes.

Algunes pateixen l’anomenada “síndrome de la impostora” i es qüestionen fins a nivells poc sans si estan prou preparades per a determinats encàrrecs, encara que les dades diuen que estudiem més i fem més formació continuada que els homes. Això les porta a acceptar només els encàrrecs que poden entomar amb molta seguretat, mentre que la majoria d’homes han rebut una socialització que els empeny a no dubtar de les seves qualitats. En aquest cas, val la pena explicar a les professionals que volem contractar com valorem la seva experiència i per què ens interessa la seva visió.

Pensant en tot això, ara fa tot just una setmana que un grup de dones vam decidir organitzar-nos per denunciar de manera sistemàtica i insistent la discriminació de les opinions de les dones als mitjans. Avui ja som prop de 50. Hem creat un blog, un compte de Twitter, un compte de Facebook, diversos documents de treball, i hem redactat de manera col·laborativa una declaració d’intencions que publicarem aviat. A més, estem recollint una llista de perfils d’opinadores per oferir als mitjans que ens la demanin.

La idea és senzilla: comptem quants opinadors hi ha als mitjans, els separem per gènere i ho publiquem. El procés és complicat: ¿com ho comptem? En el cas dels diaris, ¿a la versió digital o en paper? ¿Els que surten classificats pel mateix diari com a “opinió”, o qualsevol article que opini? Anem afinant, però, malgrat les imperfeccions que pugui tenir el sistema, les dades demostren que el desequilibri és clar.

En definitiva, treballem a favor de tothom, en contra de ningú, amb ganes de sentir-nos orgulloses dels mitjans del nostre país, que són pioners en tants sentits. I si demanem més dones als mitjans no és per molestar ningú; és perquè n’hi ha moltes que mereixen que ens les escoltem i no els donem prou veu.