Begudes ensucrades
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha sentenciat en contra del reglament de l’impost sobre les begudes ensucrades, aprovat el 2017. Es veu que un grup d’associacions d’empreses, supermercats i distribuïdores va interposar-hi un recurs en contra i el TSJC els ha donat la raó. L’excusa? Que la Generalitat “ha prescindit de tràmits essencials de consulta, audiència i informació públiques per a l’aprovació del decret”.
Que hi hagi supermercats i empresaris contraris a la mesura empitjora la vida de tots nosaltres. ¿Que les begudes ensucrades tinguin impost farà que hi hagi qui deixi de comprar-les? Si és així, fantàstic. Si no és així, també. Recaptava diners necessaris amb uns productes superflus que de tota manera seguiríem comprant.
Probablement hi ha regions d’Espanya que no necessiten els diners d’aquest impost, perquè ja els n’arriben per altres bandes. En aquest sentit, l’altre dia al Catalunya migdia el responsable del banc dolent va dir que “no podien cedir més pisos a la Generalitat perquè ja havien cedit el tant per cent que els pertocava” com a regió i, a continuació, va dir també que hi havia comunitats autònomes (no va voler dir quines) que “havien renunciat als pisos que els oferien”. Què vol dir això? Que probablement de pisos no els en calen a aquestes comunitats autònomes i anònimes, i els calen altres coses. El meu germà d’Extremadura m’explica que l’habitatge, allà, no és una emergència. En tenen d’altres. Amb això vull dir que cadascú sap com funciona casa seva i cada casa té problemes diferents. Estaria a favor de gravar l’alcohol i el tabac (consumeixo el primer dels dos productes). Jo no deixaria de comprar-ne i així hi hauria més diners per curar-me, en un futur, la possible cirrosi.
