Viure per sempre més?
Hi ha una confiança quasi cega –i una immensa eufòria– en les capacitats de la tècnica per resoldre tots els nostres problemes. Centrem-nos ara en la possibilitat d’augmentar la nostra longevitat fins al punt de no envellir ni morir. Hem conquerit vida als anys i en volem més. Segurament a tothom li plaurà poder disposar de molts més estius, sobretot si els problemes de l’edat (que semblen reduir-se a malalties i decrepitud) s’han resolt tècnicament. Ser gran sense fer-se vell, tenir temps per reemprendre, reinventar-se; tenir tot el temps del món per acumular experiència i experiències sense cansament.
Els eufòrics esgrimeixen com a argument per invertir més en coneixements sobre antiaging l’alliberament que representa passar de l’atzar a l’elecció (from chance to choice). Es tracta de vèncer la loteria biològica amb teràpies gèniques, criopreservacions, aliments enriquits amb vitamines, probiòtics, etc. i poder decidir sense les pressions temporals. Qui vulgui baixar del tren de la vida tindrà l’opció de fer-ho, però ja no serà una necessitat que condemna tothom. Darrere d'aquest plantejament s’hi amaguen una antropologia i una ètica. Es parteix d’un individu autònom i autosuficient que vol més temps, sense que pesi l’edat, per als projectes personals.
Ara bé, a més d’aquesta antropologia i ètica, com en tota tècnica, hi ha qüestions socials, polítiques i econòmiques en joc: la longevitat no és només una qüestió d’anys. La condició humana és orgànica i relacional: si movem una peça, es mouen totes i no sempre de forma predictiva. Qui inverteix en antiaging espera recuperar la inversió. Un cop més (la història es repeteix) en sortiran beneficiats els benestants; els que tenen la feina assegurada; aquells a qui la vida tracta molt bé i que tenen sota control l’adversitat; gent amb bones pensions o amb ganes de reinventar-se i de treballar contínuament sense por a la jubilació obligatòria. I aquestes són les qüestions polítiques i socials: ¿hi haurà feina i pensions per a tothom? ¿Hi haurà discriminació per raó d’edat (edatisme)? ¿Serem conservadors amb tanta gent que vol conservar-se? ¿Haver arribat abans ens dona dret a no deixar lloc a altres? Al cap i a la fi, l’envelliment i la mort tenen un tarannà igualitari (i no del tot, perquè aquests processos també estan tocats per la loteria econòmica i social).
Imaginem, però, amb confiança i eufòria, que resolem amb més tècnica els problemes de distribució territorial i intergeneracional, i que podem fer un món just amb gent gran. Constatarem que envellir no és només una qüestió física i actitudinal: l’experiència i el seu pes es viuen molt subjectivament, i no podem generalitzar. Als Països Baixos moltes persones grans que demanen l’eutanàsia no tenen un diagnòstic clínic, i volen marxar per cansament vital o per solitud. La condició humana és depenent i sensible: ens afecten les coses, la qualitat dels vincles personals, i tot plegat ho valorem perquè està exposat al desgast del pas del temps; és a dir, com solem valorar allò escàs o finit. El fet de guanyar vida als anys, que sigui el mateix subjecte qui posi els límits, pot estar molt bé. Però si no s’acaba la vida, ni la vida ens mata, quines seran les raons per viure? I per morir? ¿Tot plegat no ens carrega amb massa responsabilitat?
La tesi de Michael Sandel al llibre Contra la perfección també és aplicable a la longevitat. Ell troba avantatges al fet que no puguem controlar-ho tot. Saber-nos tots dependents els uns dels altres i tots plegats de la loteria biològica i social (chance sense choice) té unes conseqüències èticament gens menyspreables. Rebre d’altres la vida, com un do, i només durant un temps, a banda d’humilitat perquè no ho controlem tot, suposa gratitud cap als que ens l'han donat i generositat per cedir el pas i el lloc a altres i donar-los oportunitats. I també suposa responsabilitat, cura i solidaritat per la igual precarietat davant les lleis de la vida.
Si no cal tenir cura de la vida i de les eleccions perquè hi ha temps per recórrer i perdre, ¿la vida serà un llast per emprendre més i més aventures? ¿Pesarà l’etern retorn? ¿Un món ple de gent gran que no es fa gran serà un món sense novetat, sense creativitat, sense nens? I què serà un dia de Reis sense nens? Tot recordant el Tractatus de Wittgenstein, podríem dir que creure que vencent l’envelliment i la mort –en allò essencial, definitivament– es resolen els problemes, mostra més aviat que poc que s’ha aconseguit resolent-los.
