Beethoven a Idomeni
El filòsof i psicoanalista eslovè Slavoj Zizek explica al documental The pervert’s guide to ideology els antagònics usos polítics que ha tingut l’Oda a l’alegria de la Novena simfonia de Beethoven. Aquesta oda és generalment percebuda com un cant a la humanitat, a la llibertat i a la fraternitat. Per contra, Zizek vindica l’adaptabilitat universal d’aquesta oda, gràcies al seu caràcter ideològicament mal·leable.
L’Alemanya nazi va utilitzar l’oda per celebrar grans esdeveniments públics i de propaganda. A la Unió Soviètica l’oda es va convertir en una mena de hit comunista. A la Xina de Mao, en plena Revolució Cultural i prohibició de tota expressió cultural occidental, l’oda de Beethoven era permesa en tant que “música burgesa de progrés”. A la independent Rhodèsia del Sud -actual Zimbàbue-, en els escassos dos anys que la població blanca va mantenir el poder i la segregació racial via apartheid, l’oda de Beethoven va ser l’himne oficial del país. Durant la divisió d’Alemanya en dos estats producte de la Guerra Freda, l’oda de la Novena era utilitzada com l’himne de l’equip olímpic unificat.
Semblantment, alguns dels personatges més sinistres, reals o de ficció, han proclamat el seu amor a l’Oda a l’alegria. Abimael Guzmán, líder del grup comunista peruà Sendero Luminoso, va revelar en una entrevista que la Novena de Beethoven és la seva peça musical preferida. En la ficció, l’Alex, el protagonista de La taronja mecànica de Stanley Kubrick, està obsessionat per l’oda de Beethoven, que es converteix en una mena de fil conductor del film.
En tots aquests casos, el missatge de fraternitat universal i alegria és una vacuïtat conceptual: l’oda de Beethoven pot contenir qualsevol missatge a voluntat de la ideologia. Tota ideologia es presenta com la Novena de Beethoven: fraterna, universal, alegre, pura. Tota ideologia és una celebració neutral de valors. Són uns valors abstractes, objectius. No hi ha subjectivitat perquè això significaria concreció, detall, persona. I en els detalls neix la contradicció, i la perversió. En l’home neix l’emoció, el dubte, el defecte.
I és aquí on trobem el darrer ús polític de l’oda de la Novena: en tant que himne oficiós de la Unió Europea.
L’Oda a l’alegria de Beethoven hauria de ser la sàdica banda sonora per al camp de refugiats d’Idomeni. Si l’oda acompanyés les imatges de la catàstrofe humanitària i moral més devastadora a l’Europa dels nostres temps, la música i els valors que la Unió Europea diu que representa i defensa apareixerien en el seu realisme. En aquesta combinació abjecta i obscena de música ideològica i fallida moral es concentra tot el cinisme de la democràcia liberal i la seva profusament cantada objectivitat. És l’objectivitat de l’Europa dels estats, de les unions polítiques i econòmiques liberalment antidemocràtiques, de la rígida burocràcia regida pel dret de l’autoritat de classe i el capital. En aquesta Europa no hi ha lloc per al subjecte, de la mateixa manera que no hi ha lloc per al refugiat, la víctima. Si encara necessitàvem un recordatori en la desgraciada consecució d’aquesta fallida Unió Europea, Idomeni n’és la ferida sangonent que ens ho recorda avui i demà.
En la postguerra europea, molts intel·lectuals es van plantejar la qüestió sobre l’efecte devastador d’Auschwitz en tota activitat artística i intel·lectual. La mera existència d’Auschwitz es convertia en la darrera impossibilitat de pensar i de crear art. Però l’home va continuar pensant i, certament, va continuar creant. Perquè encara que Auschwitz succeís, la vida no es va deturar del tot. Els mateixos supervivents la van empènyer perquè moralment continués avançant. Probablement això serà així mentre quedi l’home que pugui dir Shema, Pater noster, o simplement fondre’s en una abraçada amb l’ altre i donar-li el seu pa a canvi de res.
Avui, com ahir, la immensa culpa europea clama al món. Va clamar en els decennis de 1930 i de 1940, en el silenci còmplice de qui sap i veu però ni fa ni diu res. Torna a clamar de nou, amb el mateix esgarip que ens hauria d’eixordar. És ingenu pensar que Idomeni és un lloc distant, que gairebé no és Europa. Idomeni és Europa, com ho és Calais, com ho van ser Mauthausen i Auschwitz. La culpa europea es repeteix vilment.
En una famosa entrevista de 1975, qui va ser la secretària particular de Hitler, Traudl Junge, explica que, per la seva joventut, no podia saber res sobre els camps d’extermini i la Shoah. Si ho hagués sabut, hauria actuat. Però ella mateixa revela que aquesta justificació va desaparèixer el dia que va saber el cas de Sophie Scholl, l’estudiant antinazi decapitada el 1943, i de la mateixa edat que ella. Aquell dia Traudl Junge va descobrir que si Sophie Scholl ho sabia, ella també ho havia de saber. La seva justificació es va esfondrar i la culpa va aparèixer amb tota la seva cruesa de veritat.
Tot europeu, ahir i avui, és un Traudl Junge.
