Beca Capdevila, tenir cura i curar
L'ARA va lliurar aquest dijous la beca Carles Capdevila. No és un acte més en el calendari anual d’actes de l'ARA. Al parlar del Carles ens venen tot de records i sentiments, tant personals com col·lectius, perquè la seva empenta va ser definitiva per constituir l'ARA com una comunitat de lectors, més enllà del vincle estricte entre els periodistes i els seus lectors.
Com tothom deu recordar, en Carles tenia dues cebes: l’educació i la cura de les persones. I la beca que porta el seu nom premia, alternativament, les millors iniciatives en aquests dos camps. Enguany, el guardó estava destinat a treballs per pal·liar les seqüeles físiques i psicològiques del covid. El perill de contagi mortal ha lligat covid amb confinament, aïllament, mesures de protecció que han acabat significant la desaparició del contacte, de la pell, del somriure i, en el seu extrem més dramàtic, la mort en solitud.
No estic d’acord amb els que diuen que no hem sortit millors del covid. Ni millors ni pitjors. Hem sortit tal com érem. Masegats i moixos, això sí. Però els comportaments egoistes, el desenfrenament com si s'acabés el món amb què alguns han viscut la represa crida l'atenció i, en canvi, el comportament responsable de la immensa majoria sembla que no compti. Penso en el percentatge de vacunació que tenim però també en els esforços de tants empresaris per salvar l’empresa i aguantar els llocs de treball, malgrat la falta d’ajudes i els laberints burocràtics. Aquests també mereixen un premi.
Les ferides físiques i psicològiques que ha deixat el covid són profundes. Per això, sense abandonar les vacunes, cal tornar a aquella idea del Carles: "És més important tenir cura que curar".
