El Bebé Llorón està esgotat
Dia 4 de gener. A la tarda. Soc en uns grans magatzems. A la cua d’embolicar paquets. Un home parla pel mòbil. Està molt enfadat. Diu: “Ja t’he dit que el Bebé Llorón s’ha esgotat! No és culpa meva! No hi he pogut anar abans!” Crida tan fort que la gent el mira. Penja el telèfon, vermell de ràbia. Deixa anar una paraulota. Una senyora diu que li fan mal els dits del pes de les bosses, que està esgotada de caminar i que necessita descansar. Una noia pregunta a un dependent pel Bebé Llorón. Està esgotat, li respon. Com pot ser? És com els AirPods, li aclareix, cada any hi ha alguna joguina o regal que, no sabem per què, tothom demana. És un misteri. Cada any passa el mateix.
Un noi sent dir “AirPods” i li pregunta a la noia que si n’ha trobat. “No n’hi ha a tot Barcelona. Però sé d’una botiga on potser en tenen. Has d’anar-hi avui perquè en reserven només dos-cents al dia”. (“Només!”, penso.) El dependent li diu al senyor del mòbil que potser demà rebran algun Bebé Llorón però que vingui d’hora perquè volen (com els AirPods).
Un altre home li diu a la seva parella: “Crec que està descompensat. El Pol té molt més que la Laia”. La seva dona s’enfada. “Cada any dius el mateix! ¿No veus que la Laia té uns AirPods, que són molts més diners?” El noi els mira amb enveja. Una senyora gran, amb el seu marit, treu una llista molt llarga. Compta. “Ens falten onze coses i ja hi som”. Algú li somriu. “És que tenim divuit nets, és esgotador”, apunta.
El senyor del mòbil es passa la mà pel front. Està esgotat.
La senyora de les bosses es toca les ferides dels dits.
La noia respira fort.
El noi dels AirPods seu, literalment, a terra.
Els pares del Pol i la Laia estan esgotats l’un de l’altre.
Els avis dels divuit nets fan cara de cansats.
Tots estem esgotats.
Com l’AirPod. Com el Bebé Llorón.
Ànims, que ja s’ha acabat.
