Beauvoir i les consciències remogudes
L’any 2008 es va commemorar el centenari del naixement de Simone de Beauvoir. El 14 d’abril d’enguany, dijous, es van commemorar els 30 anys de la seva mort.
Després dels seus dos tractats sobre moral, Beauvoir va sentir la necessitat d’escriure un llibre que parlés de si mateixa. Jean Paul Sartre (tot i les peculiaritats de la relació, el seu company fins que la mort els va separar) li va suggerir que escrivís sobre què suposava per a ella ser una dona. I Beauvoir… Beauvoir li va dir que no significava res, que mai no s’havia sentit discriminada per ser-ho. Però Sartre la va convidar a reflexionar-hi i la filòsofa va assumir una vegada més el seu paper d’intel·lectual compromesa. I així va néixer, l’any 1949, El segon sexe, una mirada global des del feminisme sobre la llibertat en el món. Després d’escriure’l, mai va deixar d’estar implicada en els moviments feministes.
El segon sexe ens exhorta a actuar com a persones lliures perquè Beauvoir, igual que Sartre i altres filòsofs existencialistes, considera que la llibertat és indissociable de l’ésser humà. Sens dubte, el ressorgiment explosiu del llibre a finals de la dècada dels seixanta i els setanta va anar de bracet, o bé en va ser una conseqüència directa, dels canvis de mentalitat que es coïen per tot Europa. Va esdevenir la bíblia de desenes de milers de dones europees i dels EUA. De la mateixa manera, l’existencialisme de Sartre va contribuir a la mena d’inquietuds dels joves, unes inquietuds que van fer primavera amb l’esclat del Maig del 68 a França, una de les més importants revolucions llibertàries al continent seguida d’una vaga general multitudinària sense precedents. Són temps en què l’agitació social està a l’ordre del dia: Primavera de Praga a Txecoslovàquia, manifestacions contra la Guerra del Vietnam i principis de la contracultura hippie als Estats Units i en diferents països europeus, sobretot Alemanya i Holanda.
Per tot Europa es qüestionen de forma vigorosa i resolta els rols de gènere; es crida per la igualtat i la llibertat sexual, per la pau i l’ecologisme (allí hi havia Daniel Cohn-Bendit liderant l’efervescència) i es lluita per l’ampliació dels drets civils de les dones (per exemple, el dret a votar). A casa nostra, el gruix de la població femenina estava encara molt lligat al model tradicional de mestresses de casa i aquest fet explica en part l’antifeminisme paradoxal d’algunes dones joves de l’època que, alhora, eren militants d’organitzacions antifranquistes. La por a perdre l’acceptació dels militants masculins i dels homes com a grup les convertia en les seves caricatures. Dones que es desvinculaven dels problemes del gènere femení, orgulloses d’haver estat acceptades en els cercles masculins, ja que admetre l’opressió femenina les feriria en la pròpia identitat de “dones alliberades”. Tot i això, l’efecte a Catalunya de la revolució cultural del 68 també va comportar una forta radicalització de moviments que ja estaven en marxa, com l’estudiantil i el moviment obrer, i va donar una empenta decisiva a la subversió de les feministes que, durant la dècada dels 70, ens va desafiar a encarar l’existència personal. L’estructura familiar, tradicional i anquilosada, trontolla per l’envestida de moltes dones que, sense el suport de les grans organitzacions polítiques, vam ser capaces de situar, en primera línia, la transformació de les nostres pròpies vides. El segon sexe, prologat per l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, arriba a les llibreries de Catalunya el juny del 68 a mans de l’editor Josep Maria Castellet (Edicions 62), que no va parar fins a veure’l traduït al català.
Certament, és un fet que les actituds que discriminen les dones persisteixen de tan arrelades. Això no impedeix que, d’aleshores ençà, els canvis positius haguts en el món occidental, en uns països més que en d’altres, hagin estat gegantins. Ningú no pot pensar que el boom d’El segon sexe (més tard s’hi sumaria l’obra de Betty Friedan La mística de la feminitat, amb noves aportacions als corrents feministes) i l’esdeveniment de la revolució existencial del Maig francès, malgrat que va ser efímera, no hi van col·laborar i no han deixat una empremta indeleble. Si llavors la preocupació requeia en com treure les dones dels espais encotillats de la llar i propulsar-les a l’àmbit social, avui dia deambulem per unes òrbites impensables en aquells anys.
Gairebé cinquanta anys després, els joves francesos tornen a protagonitzar més de 140 manifestacions com un eco de l’esperit existencial del 68, la revolució dels famosos eslògans “Prohibit prohibir” o “Sota l’asfalt hi ha la platja”, quan el cor de París, del Quartier Latin, de la “ Sorbonne libre” o de les universitats d’Estrasburg i de Nanterre bategaven insomnes i esperançats. Quan s’escoltava la veu indicible de Violeta Parra cantant “Gracias a la vida”. Fa dies que els estudiants, els joves francesos, es revolten contra la regressió social que significa que el govern d’Hollande es carregui el Codi Laboral (l’equivalent a l’Estatut dels Treballadors). Les noves sacsejades per tot França, la Nuit Debout, ocupen places públiques en 17 ciutats de França i busquen convergències amb les distintes lluites socials, amb les ecologistes i les estudiantils. La projecció fa pocs dies del documental Merci patron! a la Place de la République, sota un plugim persistent, va acabar a garrotades. Una activitat més de les que arreu s’estan desplegant amb l’intent de donar veu als ciutadans que no se senten representats en la política tradicional, en un país on s’alcen veus inefables com les de Marine Le Pen.
Ha plogut molt des de l’espetec cultural del 68 però, tot i les diferents postures que xocaven i es contradeien, va remoure consciències, el cel i la terra. Mentrestant, El segon sexe de la Beauvoir donava ales de llibertat a les dones. I això ja no es pot esborrar. El que vam protagonitzar no ha estat en va i prossegueix.
