Tornem, encara que no hem marxat gaire lluny ni físicament ni mental, i la bona notícia és que plou. Ja fa mesos que la pluja és La Bona Notícia, malgrat tots els que es resisteixen a mantenir el concepte de "mal temps" per referir-s’hi. Tornem i preguntem a amics i coneguts com han anat les vacances i, sobretot, si han descansat. Hi ha qui necessita tornar a la rutina perquè segons quines vacances poden ser esgotadores. El luxe de tenir-ne és que fins i tot podem triar de quina manera les patim o les gaudim. Es veu que en la societat del privilegi hi ha un mal psicològic que es diu stresslaxing. Es diu en anglès com es diu tot el que és nou, no fos cas que parléssim en català per error. En tot cas, aquest terme fa referència a l’estrès que causa relaxar-se i que moltes de les persones que ho poden fer pateixen. Evidentment, hi ha molta altra gent que pateix l’estrès de tota la vida, el d’anar de cul i no donar l’abast, i que, davant de certa terminologia, es fan un tip de riure. O de plorar. Desconnectar, descansar o relaxar-se s’ha convertit en una nova feina que molts no han pogut fer durant les vacances. Pel que sigui. Així que tornar a la rutina els allibera de l’estrès vacacional que els ha angoixat fins ara. El temps lliure està sobrevalorat. Menys per als madrilenys d’Ayuso, naturalment.
Però sempre queden persones que senten notícies per primera vegada perquè no han seguit res i s’han concentrat en els dies de platja, de muntanya, de plana o de ciutat. A mi m’ha passat que tenia pel·lícules pendents, no com a obligació sinó com a plaer, i justament vaig veure Triangle of sadness de Ruben Östlund (escric el títol en anglès perquè és la versió original) dos dies abans que s’enfonsés el iot del multimilionari Mike Lynch, que ha esdevingut un dels serials de l’estiu, amb un desplegament de mitjans per rescatar els cossos que contrastava, massa òbviament, amb la manca de mitjans per rescatar els de les pasteres. La pel·lícula d’Östlund és un deliri visual que parla del capitalisme salvatge, de l’eterna lluita de classes i de les necessitats vitals més primàries. L’acció transcorre en una embarcació de luxe molt semblant a la de Mike Lynch, i també pateix un temporal i alguna cosa més que no desvelaré per si queda algú com jo que fa tard. Per cert, fer tard en el consum cultural també causa estrès. Però a mi, com que em passa sovint, ja no m’estressa. La qüestió és que tant la pel·lícula com la realitat posen a prova l’empatia que sentim per uns personatges que no coneixem de res, però que representen uns valors amb els quals no coincidim, o creiem que no hi coincidim, perquè en el fons la majoria naveguem, i mai més ben dit, per aigües impures. I que l’estiu i les vacances continuen ensenyant els murs i les astes que separen la societat, com els dies d’hivern.
Tornem sense haver marxat, amb la sensació que tot continua al seu lloc. No hem descansat perquè els mosquits continuen fastiguejant les nits i els malsons de dones cremades vives, dones a qui els han prohibit la veu o dones violades per molts durant molt de temps, apareixen sense deixar-nos dormir i sense acabar de despertar-nos del tot, com si la resignació tingués el desafiament de mantenir-se impertèrrita i ho aconseguís. No ens relaxem perquè en un estiu sense incendis aquí, ens arriba el fum d’allà. Però el setembre ha començat amb pluja i l’aire, per uns dies, es respira net i fresc. Com els setembres d’abans, diuen alguns. Però no cal anar enrere. Que tanta nostàlgia no ens deixa descansar. Ni relaxar-nos.
